Comencem pel final, Nicholas Payton, grassonet i capell, un pilonet de pura exuberància musical, ho va dir tot amb la trompeta dalt l'escenari, paraules poques: good evening, thank you, presentar els músics, i poca cosa més. Va passar el mateix l'any passat, Roy Hargrove, que alguns diuen que ha estat el millor concert de Jazz Obert, (un servidor té altres preferències) un home taciturn, silenciós i posat esquiu, però esdevingut una fera indòmita dalt l'escenari. És molt personal, però m'agraden els músics que ho diuen tot amb la música. Forma part de la tradició almenys des de Charlie Parker, però allà hi havia més coses: 1950, negritud, discriminació, orgull, talent i geni musical. Hem vingut a divertir a la gent, però només amb la música. Hargrove no és Charlie Parker, l'any passat va fer un concert intel·ligent, sabia com agradar l'audiència, Parker, en canvi, no sofria si la gent no entenia la seva música, formava part de la revolta, és així amb les arts totes.
Em recorda, dit sense malícia, allò que escrivia fa poc el grand vivant (en francès, naturalment) Joan de Segarra, devia ser entre plat i plat, o potser era després de tres whiskeys Jameson: "Yo creía que los literatos escribían libros para no tener que hablar, pero se pasan el día hablando de ellos"; era a la "La Vanguàrdia", un diumenge de primavera, tornava l'home de la presentació d'un llibre on s'havia avorrit mortalment. Ja ho dic, molt personal.
Encara a l'aeroport Payton em demana: "Estam aprop de Sardenya?", bé, aprop aprop...què li dius a un nordamericà i la seva idea de les distàncies? I què hi ha a Sardenya? jazz, molt de jazz, que n'hi ha per tot. Naturalment en algun moment sol sortir la pregunta: i això que parlàveu, era Espanyol? No era català, i aquí l'apòstol de la llengua, sempre de guàrdia,… però no cal, el baixista, d'origen panameny ja va respondre: "It's the language of Barcelone", caldrien alguns aclariments, però ho deixarem estar, el sopar a Ca's Ferrer boníssim. Fa tres anys un músic va assebentar-se després del concert que es trobava a una illa, "i que és molt gran?" Hmm..Tours impossibles i esgotadors, Zurich, Barcelona, Menorca, Tel Aviv, Oslo…Viuen de la música en concert, ja ningú no compra discos.
Un festival menorquí i potser massa ciutadellenc aquesta vegada, no ho volíem així, ens esperava un gran concert a Maó, que la natura islandesa o els déus nòrdics ens van impedir, un Randy Weston imponent va romandre atascat a París. Però ho hem de dir, no vam fer el concert a Maó, però l'esquadra maonesa ens ha acompanyat amb gran fidelitat. Formen part dels habituals, entre gent nova, i joves, i estrangers...No tenc arguments per convèncer ningú a venir a un concert de jazz, només un de sincer: la vida és curta, hem de provar coses noves. El poder escenogràfic de la música en viu és quelcom que recordarem molt de temps, el ressò de les notes s'haurà esvaït i romandrà el record llunyà d'un plaer intens, aquell dia, aquella nit, aquella ciutat. Els amics maonesos, socis, amics i coneguts, conduïts per Joan F. Gomila, our man in Maó, han fet petita aquesta illa, tant se val que el concert sigui a Maó o Ciutadella; o Ferreries o Alaior, el dia que comptem amb l'espai, sala o auditori adequat. Si ells així ho volen, serà un plaer.
En sabem una miqueta més, volem oferir diversitat entre innovació i tradició, si podem. Sabem que la cultura tendeix a l'elitisme, no cal sofrir, només ser-ne conscients. L'elitisme era quan escoltàvem música de jazz entre amics a un bar de bona nota, plaers secrets emergits a la superfície. Dotze festivals de llavors ençà, gràcies a la feina d'un ranxet ("este animoso grupo de menorquines…" deia la profesional i degana Cuadernos de Jazz) amb el suport econòmic de molta gent, públic i privat, un festival honorable en temps de crisis i rebaixes, la lluna i un moixet: i som vius!. I gràcies a la premsa escrita que ens segueix amb interès (amb IB3 no tenim molta sort, tot sia dit). Gràcies per venir. Ens veurem a la tardor, waiting for you.