La festa són moltes imatges en un mosaic de temps que passa. La festa és un espai apte per l'exageració, i molt més si és la festa ciutadellenca de Sant Joan. Aquesta entrada vol dir que avui participaré d'aquesta sana exageració de les petites coses de la vida. Per Sant Joan hi ha d'haver un poc de tot, i molt més d'ençà que és la nostra unitat de destí universal.
Per tant, la polèmica i la controvèrsia forma part substancial del pròleg de la festa. No s'entendrien unes festes sense algun motiu de discussió. No obstant, enguany hem fet llarg: primer va ser el sant joan de broma per una marca de cervesa, després ha estat el mobbing de la regidora sobre el fabioler, i finalment les tones d'arena que es repartiran pels carrers de la Ciutadella antiga. A aquest darrer tema em referiré. Segons sembla, l'Ajuntament repartirà un 25% menys d'arena pels carrers, i això no és cap caprici d'en Mito, sinó l'aplicació del principi de restriccions pressupostàries.
La mesura es notarà en un menor gruix de la capa calcària i en una sèrie de carrers on no n'hi haurà gens, d'arena. La cosa ha derivat cap a un debat sobre la seguretat o no dels cavalls (i de la gent que els envolta) en el sagrat moment del bot. Que jo sàpiga, no hi ha hagut mai un tècnic que hagi certificat a partir de quants centímetres d'arena es pot parlar de seguretat. L'experiència em diu que pel món hi ha de tot. A sa Plaça d'Alaior hi posen quasi dos pams d'arena, que quasi no ens podem aixecar, i als carrers de Ciutadella n'hi posaven tradicionalment quatre ditets.
Ara bé, com que està vist que mai no ho faràs al gust de tothom, m'he d'apuntar a l'inexistent grup de facebook que està en contra de treure l'arena del carrer de Santa Clara. Com deia al principi, la festa són moltes imatges entrellaçades. En el meu mosaic festiu, el polsim del carrer de Santa Clara té la mateixa significació que l'entrada del caixer senyor a la plaça des Born. Som molts els que passem per Santa Clara arrossegant els peus precisament per a aixecar aquest núvol d'arena que penetra pels ulls fins el cor, que entra per la boca fins els pulmons, que es fica pel nas i per les orelles, que ens cobreix tot el cos com en un bateig de terra que ve de la terra i que ens recorda on tornarem quan ens arribi l'hora.