En el capítol anterior, els primers espases (olé!) del país dissertaven prenent la fresca després d'haver assistit a l'espectacle nacional de sanar el brau anomenat Estatut Pulacu. Els feia vessa haver de tornar al soterrani on els tenia confinats la dama del sado eurogermànic, n'Àngela, que entre fuetada i fuetada els canta la canya de l'economia.
Tots dos intentaven allargar el descans tant com podien. En Tsapatero perquè sabia que quan tornàs, la dama l'obligaria a fer un nou exercici de retallada social, pel bé comú, tot s'ha de dir. I en Racoi perquè, amb les ganes que té de comandar, sabia tard o d'hora hauria de confessar que amb ell hi haurà les mateixes retallades. A més del pànic d'aquesta epidèmia que va fent caure col·laboradors seus, malalts de corrupció.
I en aquestes van sentir una renou molt forta i van descobrir que el brau no devia haver quedat prou ben sanat, perquè tornava a sortir envoltat de tots els seus padrins, de nom pulacus, i n'hi havia un desastre, un mal que fer diríem. Tants que el nostro espia, que ja n'ha vist de tots colors, no s'ho podia creure que n'hi hagués tants. I a na Francis, la seva secretària, de la impressió de veure tanta gent, li va agafar singlot i es va retirar als lavabos.
– Ja ho veus, com es torna a repetir la història –va amollar en Tsapatero tan irònic com li permetia el jou que n'Àngela li havia clavat al clotell–. No eres tu, que ja el donaves per enterrat, a n'Estatut Pulacu? Ja fa més de cent anys que l'anam matant, i sempre reviscola.
– La culpa és teva –va replicar en Racoi amb veu de l'espavilat de la classe– que quan comandava es conco Asnar encara els animaves, en aquests pulacus, a ser com són i no acotar el cap.
– Vols dir que no serà teva, la culpa –es va tornar en Tsapatero– amb tanta campanya en contra d'ells, com si fossin els aprofitats del país i com si la seva llengua no fos tan nacional com la nostra?
– Jo i els meus bons jutges talibans, que havien d'acabar d'una vegada amb aquesta història, som la garantia de la constitució nacional de la nació! –va replicar excitat en Racoi!
– Vols dir d'aquella constitució que quan la vam fer, tu i el teus hi anàveu tan en contra?
–va respondre irònic en Tsapatero, allargant el coll tant com li permetia el jou del clotell.
– Sí senyor! –va contraatacar molt maleit en Racoi–. Perquè fa trenta anys era un excés i ara en canvi, i si la interpretam com mos convé, ja no està malament del tot.
– Però mira com s'han rebotat aquests pulacus... –va argumentar en Tsapatero– Si l'havíem fet a mida, la constitució, perquè se sentissin integrats i no rondinassin a l'hora de continuar mantenint-nos. I ara amb aquesta obsessió teva per sanar n'Estatut a la brava, quin bordell que has armat!
– Els enviaré a tots al Tribunal Constitucional, un darrere l'altre –va cridar en Racoi, sense que quedàs clar si ho deia an Tsapatero o al xinxer de pulacus que acompanyaven n'Estatut, i no precisament amb bona cara.
– És que són molt innocents, aquesta gent –va replicar en Tsapatero–. Van complir tots els tràmits constitucionals i van arribar a fer un referèndum, abans d'adoptar n'Estatut...
– Que són innocents, sí que és ver –va reconèixer en Racoi–. Es pensaven que amb el vot popular ja n'hi ha prou per decidir les coses. I els tribunals, què? Que és que es creuen que viuen en una democràcia occidental?
– Idò jo ara no les tenc totes –va replicar en Tsapatero–, perquè fan cara de molt maleits, fins i tot aquell que s'atraca, que és un "cumpanyeru" meu que va sortir de president dels pulacus, i encara no sé com.
– Felicitats! –els va increpar a tots dos l'indicat president, quan va arribar fins ells–. Quin paperot que me feis fer! Perquè no se'm mengin entre tots els pulacus, m'he hagut de posar davant de la manifestació, i ara ja no en tenim prou amb n'Estatut. Me la podríeu haver estalviat, aquesta creu.
– A jo no em miris –va replicar en Tsapatero mentre es posava a siular i assenyalava en Racoi–, que ha estat cosa d'aquest, que va conjurar el Tribunal Constitucional perquè celebràs una corrida nacional de les d'abans.
– Sí –li va respondre el kefe pulacu–, però tu com a president que ets, podries haver forçat la seva renovació, en comptes de siular, que ja fa quatre anys que va la cosa.
–A jo tampoc no me miris –va dir en Racoi, que també siulava– que jo m'he limitat a anar per tot el país recollint signatures per matar la vostra voluntat pulaca, perquè si volem continuar qualcant, us hem de tenir ben fermats.
– Idò felicitats una altra vegada –va replicar el kefe dels pulacus molt maleit–, perquè has aconseguit afartar-nos tant, i fer-nos tant d'oi, que ara en comptes de n'Estatut a ca meva volen n'Independència, que és una rossa amb molt més "saleru". I jo aquí enmig...