Ningú pot viure per sempre més per damunt de les seves possibilitats (gastar més que el que ingressa), tal com ho ha fet el país durant molts d'aquests darrers anys. Tampoc com a societat es poden aparentar continuadament unes capacitats de consum no recolzades amb les potencialitats productivitats i del coneixement. No és comprensible afavorir un model econòmic que intenti respondre a conjuntures esporàdiques amb canvis d'estructura irreversibles. Està fora de tota lògica empresarial construir més places que les que demanda de manera estable el mercat, i menys encara finançades amb un doblers que no es tenen, com han fet molts dels menorquins. I en aquesta manera de fer les coses, poc pot recollir qui no sembra, cobrant preus cars per unes places hoteleres per a les que no se inverteix un mínim de manteniment quan acaba la temporada. No cal esperar així cap projecte de futur de qui no te altra horitzó que 'salvar la temporada' i esperar un traspàs, 'tonto l'últim'. Una economia no pot funcionar sobre la base de dos mesos de feina 'a tope' per a alentir i estancar la resta de temps. Contra l'estacionalitat no s'hi juga, sinó que hom s'hi acomoda. Una illa té molts avantatges i alguns inconvenients: no es pot tenir tot i hem d'aprendre a viure amb elles. La natura dóna anyades i els recursos humans en viuen en coherència i no en contradicció. Menor densitat de població vol dir que el verd dels paratges menorquins relaxen; però també que la lliga professional la veiem des de la tele i que no podem tenir tants camps de golf, per dir una cosa, com alguns voldrien.
Viure d'esquena a aquestes realitats ens ha comportat un cert desballastament, amb el sentiment de que no sabem on anem. Per als lliberals, ni la culpa ni la solució pot ser l'Administració Pública. Tenim l'oferta que alguns han promogut, sol i piscina (que ni platja), amb el collaret de tot inclòs. A les Administracions se les pot demanar intentar modular la pressió de les tendències del mercat (allà on hi ha només el lucre individual) i esperar tenir sort contra la corrupció política i urbanística. Sembla de moment que la societat critica però que electoralment no condemna. I així ens va.
L'experiència viscuda ens ha portat a una insuficiència de mà d'obra de manera temporal, i desprès a un atur estacional molt gran. Contràriament, la saviesa popular marcava que els treballs de les persones s'havien d'acabar ajustant a les feines del moment: restauració l'estiu (de restaurant), restauració a al hivern (de reconstrucció i reforma d'edificis). Tasques complementàries més que substitutives. Fontaneria a una època, botiga de platja a una altra. Cambrer a l'estiu, manobre a la tardor. Taxista, i també formador professional. Etc. En un procés productiu d'aquestes característiques, hom no lluita contra la naturalesa (els fracassos de la desestacionalització pretesa, el diners públics que s'hi han llençat) sinó que s'esforça per a una millor estabilització de la renda (altrament fluctuant). Per la seva banda, la societat s'estalvia la xacra de l'atur (canvia la lògica de passar de l'estrès de no donar abast a l'angoixa de no tenir res a fer); fa innecessària bona part de la immigració de temporada, que tant poc ajuda a la creació de capital social; internalitza en els propis agents econòmics el cost d'una economia que no es vol per sempre públicament subvencionada i dependent dels polítics de torn, i interessa al conjunt de la comunitat en la compatibilitat del model: produir i gestionar, edificar i rehabilitar, el curt amb el mig i llarg termini, el turisme com a indústria, amb la resta d'activitats econòmiques. Trenca amb el supòsit de que tot s'arregla conjunturalment agafant més, i pitjor, mà d'obra: tant mateix per unes puntes de feina, qui vol invertir en formar treballadors en aquestes circumstàncies?, qui vol quedar bé amb l'empleador quan existeix escassa o nul·la probabilitat futura de recontractació?, per a què ha de comptar la reputació de la feina ben feta si amb un servei de 'aquí te pillo aquí te mato' el negoci està a l'espera de traspàs?, per a què formar-se professionalment si l'ocupació no té perfil?
L'anterior reconeixement d'una vegada per part de molts menorquins acabaria possiblement evitant una societat dualitzada en la que uns viuen a esquena del turisme, amb el seu ritme i aspiracions tot i ignorant la realitat, i altres en depenen completament, i així defensen si arriba el cas per arribar a final de mes, qualsevol mesura per a tractar d'augmentar incessament una demanda que es vol infinita i independent de la qualitat del servei ofertat. Són aquests i no les Administracions els qui més directament deterioren el producte conjunt, Menorca com a destí turístic: Peix fresc a l'anunci, i esperem que el donin els altres, que jo si puc al preu del fresc el poso congelat; illa reserva de la biosfera però a jo em surt més a compte treure els fems ara i no més tard; la platja que la faci neta un altre, com que a les associacions de propietaris d'urbanitzacions ningú pren responsabilitat, traspassem els problemes a l'ajuntament; venem oferta de descans quan el nostre generador o l'aire condicionat fa la renou cap al veïns. Anunciem molta qualitat i no invertim en infraestructura, continuen les apagades tot i la gran demanda fluctuant de l'illa, nuclis de pudor reiterats però serveis públics infradimensionats. I alguns funcionaris, de vacances. Benzineres tancades a les 10 de la nit, serveis mecànics en jornada intensiva, grues amb pràctiques abusives. 'Noltros' som sovint el problema i no 'els altres'. Per a després queixar-nos del resultat: excés d'oferta, vuit dies i set vespres, 450 euros, mitges pensions, i amb un petit plus alguns van ja a un tot inclòs. Què seria avui de Menorca si s'haguessin escoltat els cants de sirena dels qui veien l'illa des de l'aire, amb tantes àrees encara verdes, entusiastes de més i més oferta, a un cost que molts no podien finançar, per a una demanda que no teníem i que havien de 'prefabricar'? A quin preu ens subhastaríem avui com a societat per arribar a final de mes? Eivissa va millor (més places aparenta una conjuntura menys dolenta)?: un 45% més d'atur estructural que Menorca, una societat més desestructurada, amb un recursos naturals molt fortament tensionats. Algun menorquí realment creu que el model econòmic eivissenc és millor, tot i que ara la seva economia baixi unes dècimes menys que la nostra? Algun industrial de l'hostaleria canviaria els seus equipaments d'illa per a afrontar el proper futur? Hem après a distingir entre renda i patrimoni?
Aquesta reflexió ve a compte del que fa vint anys va recollir el Tom d'Economia de Menorca de l'Enciclopèdia, que aquests dies estem rememorant, i que, Déu n'hi do, permet encara, per desgràcia, una lectura prou actual.