"Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?.
Si no podem desfer-nos-en,
mai no podrem caminar."
UN MODEL MENORQUí INEXISTENT
La resposta a si els menorquins hem tingut un model de desenvolupament econòmic o turístic definit per a Menorca als darrers 50 anys és clara: no, els menorquins mai no hem tingut un únic i mateix model pel futur de Menorca. Ni l'hem aprovat, ni l'hem pactat, ni l'hem debatut, ni ha existit, ni mai que jo sàpiga s'ha proposat. Cada menorquí haurà tingut la seva idea del que voldria pel futur de Menorca. I molts d'ells hauran coincidit en generalitats o en aspectes concrets, ara bé model, model, vostès me perdonaran, però no l'hem tingut mai.
La Menorca d'avui és el resultat d'una sèrie d'actuacions i d'omissions, derivades d'uns interessos socials i econòmics, i no només menorquins, que s'han pogut realitzar en no estar en forta contradicció amb allò que estava gravat a les sinapsis del cervell dels menorquins. Ara i aquí, tot deixant de banda el valor que la nostra realitat actual pugui tenir pels visitants potencials, me demanaria si cal defensar l'existència d'un model propi menorquí en haver arribat a un any que pot significar un punt d'inflexió després de vuit anys de forta caiguda del turisme, encara que no tant de l'economia?. Si l'objectiu és mantenir aquesta situació i conformar-se, és evident que sí.
Però, si el que volem és millorar, caldria descobrir les causes d'aquestes caigudes, sobre tot en anys de creixement general, d'aquí destriar tot allò que no s'ha fet bé, d'aquí el que és imputable als menorquins, els problemes que tenim pendents de resoldre i després de compartir una bona diagnosi, formular els grans objectius de futur, definir les polítiques adients per aconseguir-los i acabar amb la realització d'una sèrie d'accions concretes i bàsiques, claus per assolir aquells objectius i polítiques. Implementar de veritat una nova estratègia. I quan me demano per què no s'ha fet tot açò tan senzill de pensar i de dir, penso que mos hem trobat davant uns frens i unes barreres pròpies que no hem pogut salvar.
UN MODEL MENORQUí PROPI
En qualsevol cas, sense cap ànim de ser exhaustiu, sí que observo, i per posar-ho a la consideració dels lectors ho voldria apuntar a continuació, una dotzena d'entrebancs ben propis que estimo dificulten molt la fructificació d'aquest esperit de millora.
1) Manca d'estímul per que els més capaços restin a les empreses i no sospirin passar a la política o a la burocràcia. De no fer-ho, mai no tindrem els líders que necessita ara Menorca, aquells Timoners de Sebime o Mesquides de Selec Balear amb uns equips de primera divisió que els acompanyaven.
2) Un cercle individualista que mos impedeix fer feina en comú. Si hem de suportar polítics en permanent picabaralla sense cap resultat positiu; experts, que no fan feina a partir d'allò que ha començat un altre; catedràtics incapaços de consensuar un únic document de base o unes conclusions; empresaris veïnats sense parir cap realització ni actuació conjunta; professionals cadascun tirant per la seva banda; ¿com podrem emprendre tots plegats feines en equip i amb equips?.
3) Moltes energies gastades en discursos i molt poca acció definida i concreta. Caldria fer moltes més coses, cal innovar més en tots els camps, també en els serveis, tot provant sempre que puguem, primer en petit i després a l'engròs.
4) La pràctica habitual de que cada estament (polític, associació d'empresaris, sindicat, experts, etc.) digui als altres allò que haurien de fer, en lloc d'exigir-se allò que ell mateix pot fer en benefici de tots, de la nostra Comunitat.
5) La passivitat, quan no l'ensabonada dels "gurus" al poder de cada moment, "a l'adversari polític ni aigua", (als darrers temps tot cercant i trobant aspectes, brots verds, creixements minúscules o inversemblants), en lloc de fer un vertader esforç d'anàlisi seriosa per trobar propostes que millorin el futur immediat de l'economia del nostre país, en benefici també del llarg termini del seus respectius partits.
6) Poca crítica rigorosa, poc debat d'idees i absència del procés hegelià que permeti avançar en conjunt.
7) Xovinisme excessiu. Estem tan enamorats de Menorca que arribem a pensar erròniament que tots els visitants potencials també creuen que és la millor opció del món, quan han de decidir on passaran les seves pròximes curtes vacances, quan allò que realment passa moltes vegades és que som el destí més car dels seus possibles.
8) L'Administració parida pels polítics és molt grassa amb poca eficiència. A tall d'exemple la despesa de personal de la Fundació Destí, ara en uns moments que els recursos són tan escassos i alternativament podrien ser dedicats a inversions productives.
9) Manca de coherència entre objectius i polítiques per aconseguir-los. Pensem amb el daltabaix generat per la supressió de la antiga Secretaria d'Estat de Turisme, quan pràcticament totes les competències estaven transferides a les Comunitats Autònomes. No volem que s'incrementi el tot inclòs però seguim mantenint els preus de l'oferta complementaria més cars de tota l'U. E. Hauríem de tenir un "producte" turístic diferenciat si tenim preus més alts, però retenim el client dins l'establiment al màxim per que comprovi personalment que tots els productes són gairebé iguals.
10) Poc rigor en emprar xifres i denominar conceptes. No podem confondre la ciutadania tot dient que la nostra economia depèn del turisme en gairebé un 80% del seu PIB, tot i ser Honorable President, barrejar recursos turístics i productes turístics; tampoc, publicitat per promoció i açò no és gens insignificant per que si féssim publicitat, hauríem de mesurar la seva eficàcia amb pre i post tests publicitaris, mentre si fem promoció ja hem acabat i ningú mai mos podrà dir que mos varen equivocar, tot havent llançat diners públics.
11) Caldria també prendre més consciència que el negoci turístic és directament d'uns pocs i el "producte" turístic, és cosa de molts: empreses turístiques, Administracions, ciutadans. Així pot ser escauria compartir més o arribar a un pacte en benefici de tots.
12) No podem seguir predicant que la crisi i la seva sortida mos ve per l'exterior, que tot mos vindrà dat i beneït. Sinó al contrari, dir clarament que el final depèn bàsicament del que farem nosaltres, de les nostres capacitats, habilitats i sacrificis. I ser conseqüents fent una aposta forta per la innovació tecnològica, quan abans millor, tot recordant que "en temps de crisi la imaginació esdevé més important que l'intel·lecte o el coneixement".
És més, penso que si no aconseguim esbocar aquest model propi, la lliga no estarà a les nostres mans i poc més podrem fer que escenificar una trobada cada any pel mes d'agost.