Síguenos F Y T I T R
De qué anam?

Amb quin alumnat hem de bregar!

|

En el capítol anterior en Kossé Luí i en Marianu es lamentaven de les vacances que havien passat, perseguits pels seus militants, i es preparaven per assistir a les primeres classes d'Economia i d'Anglès, dues assignatures que, encara que ells ho amaguin, duen molt malament.

Passada una setmana, els seus professors s'han reunit per avaluar com va la cosa i determinar si tenen gaire futur. Per paga, els han tocat uns professors molt exigents. D'Economia, n'Àngela, que aplica les matemàtiques amb severitat prussiana. I d'Anglès, n'Ubama, que amb la seva aparença de ballador de samba, no en perdona una a l'hora de pronunciar les vocals neutres amb accent de Harvard (entre noltros molt semblant a la vocal neutra tònica pròpia de Ciutadella).

Encara que la reunió era rigorosament a porta tancada, en atenció a la notorietat dels alumnes, el nostro espia s'hi va aconseguir infiltrar, disfressat de xiclet de menta dins un paquet de cinc. Tots dos professors en masteguen molts, des que no els deixen fumar dins l'escola. La dificultat del nostro pobre homo va ser introduir-se dins el paquet. Uf, quin mal enfony!

Na Franciska també hi havia de ser, per fer el reportatge fotogràfic. Però com que ara es vol dedicar a la política, l'hora li va coincidir amb la roda de premsa diària del seu partit per escorxar l'enemic per excel·lència, en Marcks. Així és que avui tampoc no tenim fotos.

– Bons al·lots ho són tots dos –va començar n'Ubama mentre es mirava les fotos dels alumnes a la blackberry amb què el va obsequiar la seva dona mentre s'encalçaven per la Casa Blanca.

– Sí –va respondre n'Àngela–, però a jo se me'n ben refot si ho són o no. Aquí es ve a aprendre, i el que hem de valorar és la disciplina i els resultats acadèmics. Resultats, amic meu! –va afegir mentre s'eixancarrava.

– El tema de la llengua, no és que el duguin gaire bé, de moment –va reconèixer n'Ubama posant-se de perfil com en els discursos–. Tenen en contra la seva llengua comú, que té molt poques vocals...

– En economia, en canvi –va continuar n'Àngela sense alçar el cap dels seus papers– veig més aplicat en Kossé Luí. Va arribar aquí regalant els euros de quatre-cents en quatre-cents i en canvi ara, es veu capaç de retallar sous i pujar impostos...

– Què vols dir? –va demanar n'Ubama mentre agafava el primer xiclet del paquet– que en Marianu no segueix les lliçons?

– Sí que les segueix –va respondre n'Àngela, que també en va agafar un, de xiclet–, però calla com un p..., ja saps que vull dir. Cada vegada que li record allò de reformar les pensions, es posa a siular com si la cosa no anàs amb ell.

– Si és així, jo li faria confiança –va replicar n'Ubama–. Els que siulen en comptes de respondre, solen ser els més disposats a fer-la grossa quan comanden... Sense escrúpols.

– Potser tens raó –va acceptar n'Àngela–. Però també s'ha de dir que va amb molt males companyies. No sé quants d'amics seus han enjudiciat, i uns quants els té a la presó. I per paga, fa veure que no els coneix!

– Açò en canvi, no m'agrada tant –va respondre n'Ubama mentre agafava un parell de xiclets més, perquè amb el seu barrabam amb un no en tenia prou–. Vam si serà d'aquells que fan una desfeta social per salvar l'economia, però els seus amics es van embutxacant els doblers!

– Sí, espanta una mica molt –va continuar n'Àngela–. Perquè la cosa és que surtin d'aquí amb la lliçó ben apresa que si no estalvien i fan estalviar al seu país, els acabarem fotent as carrer...

– Amb açò, ja saps que coincidim –va confirmar n'Ubama–. I que recordin que l'almoina d'Europa per fer tanta obra pública inútil ja s'ha acabat!

– Açò et puc assegurar que els ho he marcat amb sang, que és com s'aprèn –va replicar n'Àngela mentre feia una ganyota que va espantar el propi Ubama.

– També els hauràs ensenyat que no es pot viure del "cuentu" ni de la construcció, supòs –va afegir el professor d'anglès mentre intentava agafar el darrer xiclet, amb la sorpresa que li fugia a corrents.

– I tant! –va respondre ella–. A l'examen, tots dos es queixen que tenen més aturats que ningú i que els costa més que als altres recuperar-se. I com no ha de ser així, si la seva primera ocupació era construir i açò s'ha acabat? Que no ho entenen?

– Mira, Àngela –va respondre n'Ubama, que es feia creus de com havia fuit el xiclet–. La veritat és que en Marianu el veig més capacitat per aprendre idiomes, perquè al manco ja en sap rallar un altre, el gallec, que és com portuguès. Però en economia...

– Ja veig que penses com jo –va exclamar n'Àngela–. En Kossé Luí és més francot, fa més confiança, encara que de vegades pixi fora de test. I ha après tan bé la lliçó que me sembla que fins i tot resistiria una vaga general, Déu no li enviï.

– És allò que deim sempre a Massachusetts, que "más vale burro conocido que sabio por conocer" –va declamar n'Ubama amb solemnitat–. Però encara mos queden moltes classes, abans de decidir. I ara, acaba tu tota sola, que jo he d'afinar on ha anat el xiclet que quedava.

– Ai, amb quin alumnat hem de bregar! –es va lamentar n'Àngela.

Lo más visto