Sembla que no pugui ser. Després de trenta-vuit estius passats a Punta Prima i malgrat ser una de les destinacions del meu passeig matiner, mai no havia agafat la càmera amb la intenció de trepitjar pam a pam, i captar fotogràficament, l'encant d'aquell raconet encisador de la costa sud menorquina, que coneixem com a Biniancolla.
Per sort del seus residents estiuencs i d'aquells que com jo solem anar a fer-hi una volta, el que podríem definir com a nucli urbà primitiu va començar a créixer al voltant d'un parell de "ponts" de pescadors d'aquella petita cala arrecerada dels vents, excepte del llebeig. I ho va fer de forma harmònica, humil, fins i tot, però plena de sentit comú, exponent fidel del que sempre havia estat la construcció rural i de vorera de la nostra illa.
Amb la saviesa que atorga l'escassesa de mitjans econòmics, els lluïsers, bàsicament, van saber dotar l'entorn de la cala d'aquells serveis imprescindibles per a l'amarrament de les barques de pesca, a la qual són tan aficionats.
Molls de formigó ben arrenglerats permeten accedir còmodament a la barca, quan és a la mar i, entre els molls, l'imprescindible llenegall que et condueix al magatzem, on serà retirada a l'hivern. Per damunt d'aquest magatzem s'hi bastí "sa caseta", a vegades, de no més de vint o trenta metres quadrats, però amb una bona terrassa, pràcticament damunt de la mar.
Aquells viaranys de formigó, fets de forma absolutament respectuosa amb l'entorn, sobre el roquissar de la vorera, per poder accedir a altres barques, formen part de la màgia d'un conjunt avui irrepetible.
La freda "ordenació del territori" per part de l'Administració -ja hi som amb l'Administració!- no permetria avui el naixement de cap altre nucli urbà d'aquestes característiques, amb la calidesa i familiaritat que desprèn, com tants d'altres d'aquell temps. Alcalfar, es Murtar, sa Mesquida... igual que Biniancolla, varen créixer, al voltant dels anys cinquanta del segle passat, gràcies, en part, al "boom" de la bijuteria, que va donar feina a centenars de famílies, sobretot, a la part de llevant de la nostra illa.
Recentment, he tingut ocasió de contemplar la mostra fotogràfica dedicada a les casetas de vorera, a la sala d'exposicions de "Sa Nostra" a s'Arraval, de Maó. Allí et pots adonar de la riquesa patrimonial de què disposa Menorca, amb aquesta col·lecció de petites edificacions, característiques de la humil construcció illenca, de quan les urbanitzacions encara eren cosa de Mallorca. Casetes encisadores, de postal, que vénen a enriquir estèticament bona part del litoral.
Esperem que el moviment en defensa de les casetes de vorera, entre les quals n'hi ha un bon grapat a Biniancolla, sigui capaç de fer veure als responsables de l'Administració, la necessitat de preservar aquestes joies de l'arquitectura popular menorquina que, amb el pas del temps, han vingut a donar caràcter i personalitat a la nostra terra.