Tothom s'ha d'estrènyer el cinturó. La crisi obliga. Els Estats, cada vegada més debilitats, ens imposen mesures d'austeritat per fer front a la greu crisi financera i econòmica que patim. I en nom de la recuperació dels sistema es retallen les prestacions socials, es baixen els salaris, les empreses tanquen i milions de persones passen a engreixar les llistes de l'atur. La precarietat ens colpeja directament.
En aquest context de crisi social i econòmica és fàcil que germinin les llavors de la intolerància i l'absència de solidaritat. Mentre les economies dels països benestants vivien immerses en la bombolla del diners fàcils, de l'especulació desenfrenada i el consum desmesurat de béns, ser generosos va resultar quelcom senzill. Ara, però, les coses han canviat. El cinturó s'estreny per a tothom, però sobretot per als països pobres.
L'ajuda per al desenvolupament és una de les grans víctimes de la crisi. Els països rics han reduït dràsticament les donacions i deixen la mitjana en el 0,31 per cent, molt per davall de l'objectiu acordat del 0,7 per cent, que solament compleixen Dinamarca, Luxemburg, Noruega, Holanda i Suècia. A més, segons previsions de l'ONU, s'espera que la retallada sigui per l'any que ve superior als 15.000 milions respecte del que s'havia previst inicialment. Malauradament, aquestes dades ens demostren que estam vulnerant els drets fonamentals dels països empobrits tot atribuint a l'ajuda internacional un caràcter de caritat pública respecte dels nostres excedents econòmics.
El futur de la cooperació és incert i suposa un clar retrocés en el procés de lluita per a la reivindicació dels drets de les persones empobrides i, sobretot, una negació de la voluntat d'avançar cap a l'equitat mundial. Tanmateix, aquesta retallada comporta una perversió afegida, que és que estam transferint als països empobrits la responsabilitat de la crisi dels països rics, de manera que seran els pobles més pobres del planeta els qui pagaran amb escreix les conseqüències de les accions errònies dels vertaders culpables. És a dir, fem pagar la crisi als qui més ja la pateixen i que, a més, no l'han provocada.
Els efectes de la crisi impacten sobre els més dèbils. I provoquen que aquest any es generin 64 milions de pobres més arreu del globus, que se sumaran a les 75.000 persones que cada dia moren per manca d'aliments i els altres 1.020 milions que, segons la FAO, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació, pateixen gana severa.
La cooperació no és un luxe, sinó una qüestió de justícia social i de defensa dels drets de les persones. L'ajuda per al desenvolupament mai no ha d'entendre's com una minva dels recursos socials que es destinen als col·lectius més necessitats dels països occidentals. Fer-ho és caure en la trampa de l'oportunisme que, tanmateix, resulta una temptació massa fàcil, perquè l'absència d'esperança que impregna avui la nostra societat fa que el discurs cali fàcilment. En qualsevol cas, els estalvis pressupostaris i les mesures d'austeritat haurien d'aplicar-se a aspectes que no atemptin contra les persones i la seva dignitat.
Davant tantes evidències, i sobretot, davant la constatació del caràcter despietat del sistema financer i de mercats, el qual dóna preferència als guanys econòmics per damunt del dret i de la vida de milions de persones, la ciutadania ha d'aprendre a dir prou. L'abandó de la submissió i la defensa activa dels drets més fonamentals i, per tant, més universals, esdevé, ara per ara, l'única manera d'oposar-se als interessos financers purs i durs i d'avançar cap a la construcció d'un nou tipus de societat. Una societat més justa.