Erica

Aquesta dedicatòria d'avui ha de ser per n'Erica, una filleta que té quatre dies de vida. Va néixer dimarts, un dia de molt de vent tramuntana, d'un vent que fiblava als boscos i eixugava les pluges de Tots Sants. Va néixer un poc a la correguda, segurament perquè volia conèixer el vent que formarà part del seu paisatge durant molts d'anys. Els seus pares només van tenir temps per a poder arribar a l'ambulatori de Ferreries, sense possibilitat de partir cap al Mateu Orfila. Com que tothom que hi havia de ser hi era, la filleta va decidir sortir al cap de vint minuts d'entrar al centre de salut de Ferreries. N'Erica ja té una germana, que és de nom Iris. Sa mare és de Ferreries i son pare és de Ciutadella. Son pare és un dels darrers paredadors de paret seca menorquins que hi queden. Sa mare és de nom Judit i son pare és de nom Damià. Damià com son pare, en Damià. Que també és de nom Damià com el seu avi, en Damià Coll, en Damià des pins, pagès, pescador i caçador. Ho sé perquè és el meu germà. En aquell temps, quan les famílies posaven als fills els noms dels avis o dels pares, la relació de descendència era molt més explícita. Les persones reconeixien, en els noms, els avantpassats. Ara, avui en dia, aquest costum és una cosa molt rara, una cosa antiga. En Damià nét, pare de n'Erica, és paredador de paret seca, com ja he dit. Ho va ser son pare, que ara és pescador, com ho va ser l'avi, en Demetrio, que es va morir fa un any, com ho havia estat son pare d'aquest, l'avi Bep, avi de la branca paterna, motiu pel qual jo som de nom Josep i no som de nom una altra cosa. Com els noms, també molts d'oficis es transmetien de pares a fills, eren els oficis artesanals, que requerien un coneixement que no s'aprenia a les escoles sinó al tornall. Això també és avui una cosa rara. Com estrany és trobar-te amb un paredador menorquí. Ell és l'únic (ho podem dir així) que, de l'extensa família, manté l'ofici. És un ofici artesà. I és a casa seva on dimarts passat va arribar una nova persona, molt petita encara, que no fa quatre quilos, que ja és de nom Erica, que va arribar l'endemà del dia de difunts, segurament per a recordar-nos allò que és present en el nostre dia a dia més íntim: que uns se'n van i altres arriben en la roda de la vida, i, amb ells, noms, llinatges i oficis: cultura.