Com molt bé ens ha recordat recentment el Sr. V. Macián, l'Institut Joan Ramis i Ramis de Maó compleix aquest curs 2010-2011 un nou centenari, aquesta vegada com a institut estatal. Després de quasi cinquanta anys d'existència com a centre públic de segona ensenyança, subvencionat majoritàriament per l'Ajuntament de la nostra ciutat, passava, amb el canvi d'any, el gener de 1911, a ser estatal i subvencionat per l'Estat. Aquesta va ser una molt bona notícia per a l'Institut i per a l'Ajuntament -i, per extensió, per a tota l'Illa-, perquè, en la darrera dècada, la seva continuïtat havia perillat seriosament per la dificultat econòmica d'haver-se d'ajustar a la normativa vigent Així, fa cent anys, des de l'1 d'octubre fins al 31 de desembre del 1910, l'Ajuntament de Maó va subvencionar exactament 24.055'52 pessetes per fer front a les despeses del personal i del material de l'Institut per darrera vegada. I, a partir de l'1 de gener de 1911 i fins a final de curs, l'Estat va abonar la quantitat de 25.310'09 pessetes. Val a dir que l'Ajuntament de Maó se sentia encara lligat a l'Institut, perquè va fer cessió al Ministeri d'Instrucció Pública del local que ocupava l'Institut, mentre en fos la seu i fins que un de nou i millor fos possible. Es va comprometre i tot a seguir fent-se càrrec de les despeses de conservació i reparació de l'edifici, amb la consegüent satisfacció de totes les parts implicades.
No és la meva intenció incidir sobre els aspectes polítics que van fer possible aquest fet, ja explicat prou pel Sr. Macián, sinó intentar veure com era l'Institut en aquell curs 1910-1911, emprant com a font la Memòria del curs que es va llegir a l'acte d'obertura del curs següent i que es conserva, junt amb moltes altres, a l'arxiu del centre.
Els estudis i els alumnes
L'Institut de segon ensenyament, anomenat en aquell temps "Instituto General y Técnico", tenia la seu a les dependències del claustre de Sant Francesc, on va seguir fins a l'any 1963, en què es traslladà a la ubicació actual. Únic institut oficial a l'illa, pertanyia al districte universitari de Barcelona.
Els estudis per aconseguir el grau de batxiller es repartien en sis anys, amb un examen d'ingrés abans de poder començar els estudis i, després del sisè any, l'examen de grau, que donava el títol de batxiller i obria les portes dels estudis universitaris. Cursaven entre quatre i sis assignatures cada any, la majoria de les quals eren de tres hores setmanals, però les Matemàtiques (a partir de tercer curs) i la Física, la Història Natural i l'Agricultura, assignatures aquestes de cinquè i sisè curs, eren de classe diària. Per altre costat, la Religió tenia dues hores setmanals en els dos primers cursos i una hora a tercer, per després desaparèixer.
L'horari de classes era de matí: entraven a les 9 h. i sortien a les 13,30 h, excepte els alumnes de primer curs que acabaven el matí a les 12,30h, però que, a canvi, tenien una classe tres dies a la setmana el capvespre, de tres a quatre. Curiosament, els dissabtes també eren dies de classe normal.
Era un institut amb un total de 100 alumnes matriculats, només 65 dels quals eren oficials i, com a tals, assistien a les classes. La presència femenina es reduïa a 5 alumnes, totes elles oficials. Dels alumnes, 30 ho són de nou ingrés i 12 obtindran el grau de batxiller en acabar el curs. Els 12 batxillers d'aquest curs foren, d'acord amb el llistat oficial, Juan Mir Llambias, Jaime Mir Seguí, Mateo Terrés Coll, Vicente Mercadal Montanari, Gabino Allés Pérez, Francisco Catchot Vanrell, Nicolás Goñalons Escribá, Luis Gómez de Tejada y Pons, Antonio Pons Anglada, Lorenzo Cardona Cabrisas, José Anglada Marqués i José Salord Moll.
Els alumnes que sobresortien en els seus estudis figuraven en dos quadres d'honor: al primer, hi constaven tots els noms dels alumnes que en alguna assignatura havien obtingut la qualificació de "sobresaliente" i, al segon, els que havien obtingut la qualificació d'excel·lent amb dret a matrícula d'honor. Al final d'aquest curs 1910-11, en aquest segon quadre, hi consten 13 alumnes. Però hi ha molts més alumnes que han tret una qualificació d'excel·lent en una o més assignatures, com podem observar al quadre d'honor adjunt. En aquest hi consten, per cert, les cinc al·lotes de l'institut.
El professorat
En aquell temps, els professors tenien moltes "categories", que es traduïen en diferents sous: catedràtics numeraris, professors especials, professors auxiliars, professors ajudants i, també, ajudants gratuïts i professors suplents. La mitjana d'hores de classes impartides per cada professor era baixa comparat amb avui: 7,2 hores de classe setmanals. Qui feia més classes en feia dotze i el que menys només en feia tres.
El que avui anomenaríem equip directiu del centre estava format per tres catedràtics numeraris: Bonifacio Iñíguez Iñíguez, José Pérez de Acevedo i Daniel Ferbal Campo. El director era Bonifacio Iñíguez Iñíguez, catedràtic de Llengua i Literatura espanyola, el qual era ja director des de la mort, el 1899, de Diego Monjo i Vicens i ho seguirà sent fins a la seva jubilació obligada l'any 1918. El subdirector era José Pérez de Acevedo, catedràtic de Psicologia, Lògica i Ètica -avui seria de Filosofia-, que també es feia càrrec de la biblioteca pública de Maó, des de la mort, el 1909, del seu bibliotecari, el Sr. Roura (també professor i director de l'Institut en el passat). El secretari, Daniel Ferbal Campo, catedràtic numerari de Francès, que just feia un any que s'havia incorporat al nostre centre, substituí, ja iniciat el curs, Diego Jiménez Hervás, catedràtic d'Agricultura, que deixà el càrrec per traslladar-se a Baeza (un Institut, que, casualment, aconseguí ser estatal exactament en la mateixa data que el nostre). Els altres catedràtics numeraris eren Josep Pons i Alsina, de Llatí, Docmael López Palop, de Matemàtiques, que tampoc no acabà el curs per trasllat a l'Institut Balear (avui el Ramon Llull de Palma). I, iniciat el curs, es va incorporar el catedràtic d'Agricultura, José Cipriano Rey.
Després hi havia els anomenats professors especials -els professors de Religió (Gabriel Coll i Mancas, pvre), de Gimnàstica (Smaragdo Méndez i Cursach) i de Dibuix (Eduardo Castelo Rivero)-, els professors auxiliars numeraris -Germán Martínez Mendoza, de la secció de Ciències, i Antonio Roca Várez, de la secció de lletres-, els professors ajudants -Joan Saura Travesí, de la secció de lletres; José Sanz i Ferrer i Francisco Ferrer i Hernández, de la secció de ciències. Francesc Hernández Sanz era professor suplent de dibuix i, finalment, José Ignacio Tarongí, professor interí gratuït de la nova i obligatòria assignatura de cal·ligrafia.
En total, hi havia, en la planificació del curs, quinze professors. Però una cosa era la planificació i una altra de diferent el dia a dia. La veritat és que la poca estabilitat de la plantilla de professors al llarg d'un curs era notable. Els catedràtics que arribaven amb destí forçós a l'Illa, llevat d'algunes excepcions, demanaven trasllat tan prest com podien i els professors auxiliars i ajudants es presentaven a oposicions per intentar pujar de nivell en sorgir l'oportunitat i aquesta sorgia més d'una vegada en el transcurs de l'any acadèmic. Això explica que, en més d'una ocasió, ja engegat el curs, s'haguessin de cercar nous professors. Aquest curs d'ara fa cent anys no va ser, en aquest sentit, diferent, amb quatre professors de la secció de ciències que, pels motius esmentats, s'absentaren de l'Illa i deixaren les classes de ciències desateses.
I és així com, per poder atendre les classes i no havent-hi llicenciats a l'illa, el Rector de la Universitat de Barcelona autoritzà la contractació, de forma interina, del llicenciat en Farmàcia, Mateo Seguí Carreras, i del capità d'infanteria, Lorenzo Lafuente Vanrell. Com a curiositat, també es pot citar el cas de Carlos Moysi Sauret que, el novembre de 1910, s'oferí per fer classes de forma gratuïta d'Anglès i d'Alemany a l'Institut.
El catàleg
Amb motiu de passar a ser estatal, s'elaborà un catàleg de tot el material cientificodidàctic del centre que també forma part de la memòria del curs. Així, podem saber quins llibres formaven la biblioteca de l'institut, quins i quants instruments s'empraven a les classes de Física, de què constava el Gabinet d'Història Natural i altre material didàctic emprat a altres assignatures. És per millorar les condicions d'aquest material, el testimoni d'aquesta història, que és la de l'educació secundària a Menorca, que fa anys que treballam des del centre.
Acabem amb les paraules del secretari que clouen la memòria d'aquest curs 1910-11: "Para terminar la exposición reglamentaria de estos áridos datos estadísticos, debo (...) dar, ante todo, las más expresivas gracias, en nombre de este Claustro y de esta población escolar, a las distinguidas personalidades que con sus gestiones contribuyeron a la incorporación de este Centro [a l'Estat] y cuyos nombres no cito porque están y estarán siempre presentes en la memoria de todos." Des d'un present tan canviat, cent anys després, recordarem aquest fet.