Seguim la Síquia Reial per arribar a l'Estància de ses Penyes, que és més coneguda per Nurella, denominació d'origen dubtós que podria ser un diminutiu de Nura (antic nom de Menorca), encara que també s'ha emprat la forma Urella que, acompanyada de l'article personal "na", hauria donat lloc a n'Urella, que s'hauria fos com a Nurella.
Deixant de banda les disquisicions toponímiques per als especialistes en onomàstica dels noms de lloc, direm que Nurella és constituïda per dos trossos de terra. El que envolta les cases no ben arriba a les vint hectàrees i té mitgeres amb n'Aiguardent, na Vermella i sa Muntanyeta. L'altra part, de 3'4 hectàrees, inclou dues tanques de marina a l'altre costat de la carretera de Fornells, que fan mitgera amb na Vermella, n'Aiguardent, el camí vell de Tordonell i es Banyul.
L'any 1944 va comprar Nurella el metge maonès Antoni Roca Bofill. He pogut parlar amb el seu fill Vicente Roca, també metge, i amb el nét del primer, Toni Quevedo Roca, que hi viu amb la seva família des de fa una vintena d'anys. La terra la conrea l'amo de Capifort.
Les cases velles estan molt deteriorades maldament comptin amb poderosos contraforts. L'any 1949 es van aixecar les dependències annexes, com a dipòsit de gra, fruita i estables. El magatzem es construí damunt la Síquia Reial, deixant un parell de registres a l'interior. Les cases "noves" destaquen pel color vermell de les seves façanes. L'hivern passat, a causa de les generoses pluges, l'aigua sobreeixia pels registres del magatzem. També el torrent va sortir de mare, fet que no es produïa del 1990 ençà, quan va rompre el pont de n'Aiguardent.
Nurella tenia l'entrada pel camí Reial, que passa cap a n'Aiguardent en sentit nord i Sant Miquel en sentit sud, encara que avui és quasi impracticable. L'any 1952 n'Antoni Roca signa amb Francesc de Vidal, propietari des Banyul, una servitud de pas a perpetuïtat pel nou camí que comunicarà l'estància amb la carretera de Fornells, ran de la caseta de s'Hort des Banyul. A canvi de pagar 250 pessetes i altres obligacions, com construir la paret d'un metre quaranta amb una canal damunt de 20 x 20 cm. i dos sifons per passar l'aigua d'un costat a l'altre, encara existents. També s'estipulen les normes de conservació del camí i les parets segons temps i trams.
El pujol de llevant de les cases és coronat per l'era enrajolada i un eró quadrat, amb bona vista d'aquesta part de Favàritx. N'Antoni Roca no volgué fer cap bassa de la Síquia, per seguir amb el sistema tradicional. On l'aigua quedava embassada no hi creixia l'herba, feia un salobre (calç).
Nurella tenia dret a poar aigua per beure a l'aljub de n'Aiguardent, situat a la marina del costat de ponent de la carretera de Fornells. D'altra banda tenia l'aigua de la Síquia dues hores el dimarts, de 3 a 5 de la matinada; i cinc hores el divendres, de 8 a 1 matí. Aquesta travessa el pati, entra dins l'hort de davant i segueix vora la paret cap a ponent. A l'esquerra del portell de l'hort hi ha un aljub empedrat que es nodria de la Síquia per omplir les abeurades del pati. Més endavant veim la Síquia ben netejada d'herba pels bens i el portell de marès que podeu veure a la fotografia, amb les enclaves per posar la post de la trencada. D'aquí segueix, encaixonada a trams dins síquia de marès, cap a sa Cova de Baix.
L'AMO EN PERICO I NA NENA
Durant molts anys menà Nurella en Perico Carreras –germà d'en Bep que hem trobat a n'Aiguardent– amb la seva dona na Nina i el fill Josep "Pito", que acabà de taxista a Maó. Avui no hi queda ningú d'aquesta família.
Però sí que he pogut parlar amb un home que d'al·lot hi va estar llogat, en Manuel Romero (1949), casat amb na Tere, filla d'en Bernat de s'Almudaina, que trobarem a Sant Miquel. La família d'en Manuel va venir de Màlaga quan ell tenia nou anys. Als catorze o quinze el van llogar a Nurella uns tres anys, després passaria per Santa Catalina i n'Aiguardent.
L'hort de Nurella estava plantat d'arbres de fruita, sobretot de pomera d'hivern, però també dolça, pera i una vorera de magraners, com recorda en Manuel. Al magatzem hi posaven la fruita i les patates. Encara avui hi resten un parell de caquiers i un magraner. N'Antoni Roca tenia molt de gust amb els arbres, i provà de sembrar xirimoies prop de la bassada, que no s'aclimataren.
En aquell temps encara es dedicaven fonamentalment al blat i l'ordi. Però també tenien quatre vaques i sembraven monyacos, estivada i un poc de verdura. En Pito va comprar un cotxe negre i duia fruita i verdures a vendre a sa Plaça de Maó per davant els consumers del "fielato", per bé que els tords caçats a coll solien passar de contraban.
En Manuel Romero rememora els agrons, ocells que a l'hivern visitaven un pla embassat de Nurella, prop de la mitgera amb sa Cova de Baix. En Pito els solia caçar perquè davall ses ales s'agró té una pelussa molt i molt fina que tenia propietats medicinals: s'aplicava directament a les ferides per curar-les.
SA COVA DE DALT
Aquesta estància no regava de la Síquia, però compartia l'aigua del torrent amb sa Cova de Baix. Durant molts anys la va menar "en Patata", que anava a dormir a Alaior i venia per Biniac i la carretera vella amb l'ase i el bast. A partir de 1956, i durant uns 14 anys, la menà en Bernat Pons Florit.
Els primers temps llauraven els tres sementers amb la colla. Després es van dedicar més a la vaca, sembraven monyacos i farratge, que segaven, assecaven i deixaven per l'hivern, per no comprar res. Anaven a Capifort amb el carro i la bístia a dur sal dels cocons per salar el formatge, hi feien quasi tot el dia per arreplegar un parell de sacs de sal molt blanca i bona.
A migjorn de les cases s'erigeix una curiosa pedra anomenada na Beca (fa dos becs). En Vicent Pons Salom (fill d'en Bernat) recorda que d'al·lots intentaven pujar dalt, on hi feien nius el xòrics. Darrera la paret del camí vell de sa Cova de Dalt, passada na Beca, hi havia una font, que de vegades hi havia regat, i una sínia i un safareig bastant gran que ells ja no havien fet servir.
Una mica més amunt del pont del camí de ses Penyes hi havia una bassada amb una comporta que pujava de nivell l'aigua sobrant dels horts des Pontarró, que es repartia entre sa Cova de Baix, que la tenia de quan sortia el sol el dilluns fins que sortia el divendres, i sa Cova de Dalt que en fruïa els altres tres dies. Regava els plans de l'altre costat del camí, fins el de na Beca.
UN CARBONER
Amb en Vicent Pons vam pujar per la marina fins l'estància de Biniac, on hi ha una caseta de carboners, amb bigues de tronc als sostres de tres habitacions connectades entre si, i una establa al costat. La teulada arreplega l'aigua de la cisterna que, per una canal de marès emplaçada dalt la paret, la porta a les abeurades d'un boeret. En aquesta caseta s'hi refugiava el carboner en Mevis Mareva, casat amb na "Tres Unces", una dona primeta que en Mevis duia damunt el quadre de la bicicleta. Vivien a la Clota i passaven el dia a la caseta de la marina de Biniac.
En Tomé de sa Cova de Baix recorda una bereneta amb un bon grapat de veïns d'aquell tros a la caseta d'en Mareva, que era plena de cans i si badaves, es pastisset te'l fotien es cans. Una altra vegada van fer la bereneta a can Xisco, un home fadrí que estava a s'hort d'en Varema, el primer dels Horts des Pontarró. Com era d'esperar, l'hortolà tenia molt de raïm i aquelles tines d'etzin (zinc) eren plenes de vi i raïm esgranat. Els convidats omplien el got amb un cullerot... se'n van anar ben contents.