Baix per la costa de la Miranda a poc a poc. M'atur a cada replà de l'empinada davallada que acaba darrere de l'edifici que va ser Correus de baixamar i avui és Capitania Marítima, i mir el port. Els ulls ressegueixen els llocs allà baix i s'estarien intemporalment quiets en cada un dels mil detalls que es divisen. Són les cinc i quart d'un fosquet tranquil entre festes. Uns núvols gris perla estan estàtics més enllà de la Gesa. El cel té aquella claror d'hivern just després que el sol s'ha post. El fumeral de la central elèctrica escup sense aturar aquest fum groc desagradable, amb mala pinta, que ens hem d'engolir visualment vulguem o no. Avui, el nuvolet transparent, però de color sofre, està estàtic i una bella imatge de cúmulus al fons, a la dreta del Toro, queda enterbolida per la fumerada repulsiva i groguenca del primer terme. No fa vent i la llum del dia s'apaga lentament. Les llumetes de dalt Vilanova ressalten sobre la foscor del penyal de ponent, a prop del Coll des Vent. Pens que, irremeiablement, els detalls defineixen la ciutat.
Baix al port simplement pel plaer de passejar i, a més a més, comptar els habitatges ocupats a l'hivern entre la costa de ses Voltes i la costa d'en Reynés. També per mirar amb detall l'aspecte del moll en aquest tram del port. Vull abastar l'estat actual de la qüestió abans que Autoritat Portuària continuï inundant les andanes portuàries d'elements urbans d'un mal gust estètic ben contrastat i sense que l'Ajuntament hi digui la seva opinió. Els detalls al port també s'haurien de cuidar.
Tot ha vingut de les entravessades decisions d'AP al port de Maó, de les amenaces, aparents xantatges i desacords amb l'Ajuntament de Maó i del problemàtic nou vial de la Base, que de moment sembla aturat pendent del seu nou traçat. Esperam que sigui més respectuós i assenyat que l'anterior. Entre la informació acumulada per opinar sobre el vial vaig trobar la memòria del Plan de Utilización de los Espacios Portuarios del Puerto de Mahón, escrita per un enginyer, no sé si d'AP o extern, on es reflexionava sobre la relació entre els ajuntaments i els organismes portuaris. El Pla es va aprovar el 24-3-2006 i va ser publicat en el BOE núm. 76 del 30-3-06; per tant és un document que deu estar en vigor ara mateix.
L'enginyer exposava a la memòria la difícil relació entre aquestes dues administracions: "cuando la iniciativa para planificar las instalaciones portuarias fue municipal (PGOU) los contactos existentes entre los equipos redactores del Ayuntamiento y los Organismos Portuarios son escasos e insuficientes y, por ello, se creó una situación algo conflictiva al tramitar el proyecto de plan (…); cuando la iniciativa para la redacción de cualquier Plan es portuaria los contactos informales son más frecuentes pero los conflictos se producen una vez redactado el proyecto, por la diferencia de concepción del puerto y sus posibles fines o usos por parte de los equipos municipales". Però aquesta relació inevitable entre autoritat municipal i autoritat portuària no sempre ha estat mal resolta i la demostració més clara és la remodelació dels molls de llevant i de ponent executada entre l'any 1987 i el 1990, sobre la base del projecte dels enginyers Fernando Moscardó i Rafael Soler i essent batle de Maó l'arquitecte Borja Carreras-Moysi. Aquella obra va significar una modernització del port amb sensibilitat estètica avançada i visió pràctica, que no ha tingut continuïtat.
Les veus d'uns al·lots asseguts al primer banc de la baixada, encara a prop de la Miranda, animen el fosquet. La costa es manté bé, neta i amb la gruixada barana de marès pintada, potser emblancada, per la part interior. També manté la tradicional banyadura del paviment de pedra calcària arran de paret i de l'empedrat reciclat dels carrers de Maó col·locat aquí fa més de vint anys. Un disseny realitzat, juntament amb el de la costa del General, pels arquitectes Enric Serra i Lluís Vives, els mateixos que van redactar el Pla general de Maó l'any 1987. Un projecte encertat en tot manco en la pedra calcària col·locada al terra. Quina mania d'utilitzar aquesta pedra, sigui marès d'aquí o d'Alacant, quan sabem que emprat com a paviment no funciona gens ni mica a Menorca!, llevat que sigui de pedra viva. Realment, fa por llenegar. Però aquesta costa que mira al nord, on el sol d'hivern no apareix mai, manté les bones sensacions i les vistes precioses que et van apropant lentament cap al nivell de la mar.
En el primer grup d'edificacions on comença el moll de llevant, en realitat antics magatzems i oficines, amb l'estanc de baixamar i la Capitania com a edifici emblemàtic, no hi trobam cap habitatge. Els primers que podem observar són moderns i estan en edificis nous de façana excessivament ampla, que han ajuntat dos o més antics magatzems o solars per tal d'estalviar-se escales i espais comuns. Una pràctica aquesta que s'hauria de prohibir si volem conservar la parcel·lació que dóna caràcter a la ciutat i al port.
Des de la costa de ses Voltes fins a la costa d'en Reynés hi ha setanta edificis, alguns amb quatre habitatges, a més de quatre solars no construïts. A l'hivern, en aquest tram, només estan ocupats uns disset habitatges, si comptam com a tal El Padrino. Les finestres il·luminades permeten constatar on hi ha vida entre tanta casa tancada. Què passa en aquesta part privilegiada de la ciutat que tan poca gent hi viu? Ha pensat l'Ajuntament d'engegar alguna campanya perquè s'ocupin a l'hivern més habitatges al port? Es podria d'alguna manera activar el fet de viure arran de mar?
Camin pel moll vora mar. Gent que passeja com jo i esportistes de darrera hora passen i es saluden. Avui, però, no hi ha gaire moviment. Repàs la secció de la plataforma que va ordenar els vells molls a finals dels vuitanta: franja llisa de formigó arran de mar, "el cantil", que diuen els d'AP, on hi ha els norais per fermar els caps dels vaixells; zona per a vianants amb el paviment estriat, l'espai per on passejam; franja de bancs de formigó, fanals d'encertat disseny i papereres, entremig alguna rampa; muret de formigó que ens assegura el nostre caminar; asfalt i franja d'aparcaments; línia d'arbres de fulla caduca i pilons; finalment una ampla voravia davant de les façanes portuàries. Aquesta secció va ser estudiada en detall, amb gust i amb visió pràctica, i de moment es manté prou bé i dóna originalitat al port de Maó en front d'altres actuacions recents, estèticament dubtoses, sempre similars, a altres zones de Menorca. Per tant, s'hauria de fer un esforç per mantenir-ne el caràcter. Açò vol dir mantenir els detalls que la defineixen.
Ara, passeig mirant la mar. Mir l'espai entre bots, llaüts i grans vaixells. Vaig caminant cap a llevant i som a l'alçada del Nashville. He anat comprovant quants d'elements, escales, escalons al moll, llenegalls, etc., hi ha en aquest tram del port. Pens que si algú caigués a l'aigua com ho faria per pujar, sense ajuda, al moll tan alt. He arribat bé davant de Can Reynés i només he comptat un llenegall estret, potser ben situat enmig del recorregut que he fet. És suficient aquest únic element en un tram tan llarg? Amb aquesta incògnita començ a pujar per sa Costa Llarga. El port es veu esplèndid fins a sa Colàrsega. El cel s'enfosqueix i les llums van animant els molls i els focus mostrant les marques dels penyals.
Puj lentament arran de barana. Una barana de marès que s'ha quedat baixa a força d'anar afegint asfalt i enrajolant voravies. Una barana que vista des de les aigües del port ens mostra una de les vàries franges blanques, pinzellades amples i lineals que marquen les costes, traços inclinats que identifiquen la ciutat des de l'altra banda. Una imatge que no s'hauria de perdre ni desfer.
El port va quedant avall i la vista assoleix cada vegada més la totalitat del seu perímetre tranquil. En arribar a dalt de la costa, la imatge és panoràmica. Tornaria a mirar mil detalls, a centrar la vista en cada petita part d'aquest port i rebobinar els records que cada tros em provoca. Però he de començar a entrar dins la ciutat alta. Amb pas decidit, pas pel carrer de Sant Nicolau i travessant el barri em perd dins de la quadrícula al voltant de la placeta de Sant Roc. La vida aquí inunda amb efervescència cada casa. Totes les finestres il·luminades donen al carrer un aire acollidor, càlid, agradable, de ciutat ocupada, potser contradictori, però, amb els detalls de les façanes que cada any una mica més desmereixen l'estètica urbana. Plàstics, PVC, aluminis, etc. Mirant atentament aquests detalls, em ve a la memòria que algú em va dir que Maó es deteriorava. Que es deteriorava en els detalls. La ciutat i el port es tornaven "cutres". Maó es tornava arquitectònicament "cutre". Vists alguns dels enfronts de carrers i molls en detall, potser tenia raó.