Aquesta era una de les estàncies més petites de la Síquia Reial, unes dotze quarteres, però es regava boni tota, llevat d'un coster de marina a tramuntana, que enmig tenia un parell de faldes de terra seca que es sembraven d'ordi i blat per casa, darrera l'era enrajolada amb data de 1934.
L'HORT I EN MALAI
Aquesta finca rústica sembla ser el resultat de la fusió d'altres tres, com vindria a confirmar el fet de tenir tres torns de reg de la Síquia: sis hores el dimarts dematí (de 5 a 11 h.), cinc el dimarts capvespre (de 18 a 23 h.) i tres el divendres capvespre (de 13 a 16 h.).
El component més gran dels tres inclou les cases. El segon, un antic hort de fruita, històricament figurava com Hort de Son Tudurí i li corresponien les hores de regatge del dimarts capvespre; estava situat a l'esquerra del camí d'entrada a les cases. En Llorenç Vidal, de sa Mola, recorda que d'infant havia menjat pomes d'aquest hort, que menava en Bià "es Moro", que a l'hivern folrava de canya i espart les garrafes de vidre de la destil·leria de Can Beltran.
El tercer terreny agregat podria ser el Pla d'en Malai, que també tenia aigua de la Síquia. Es troba separat de la resta de l'estància, a prop de la carretera de Fornells, entre una tanca de Sant Miquel i la de sa Muntanyeta, per la qual la Síquia travessa la carretera. Per accedir a en Malai, que antigament estava sembrat de vinya, tenien un caminet que trencava cap a llevant des del Camí Reial, un poc passat Sant Miquel, amb una filera de tamarells i sortia a prop de l'ermita per la tanca de sa Muntanyeta, la del garrover, del qual en sobreviu un retret.
JOAN PONS I ANTÒNIA FEBRER
Entre 1958 i 1972 van menar Santa Maria Magdalena en Joan Pons Olives (Sant Lluís 1926) i Antònia Febrer Mercadal (Llucmaçanes 1932), amb els seus fills Margarita, Celi i Joan. Era propietat d'Isabel Tudurí, de cas "Frarets", filla d'un capità de vaixell i germana d'un almirall –un home senzill que a l'estiu hi anava un dia a berenar d'oliago amb figues– i cosina d'en Fernando Rubió, de Mongofra.
Les cases s'aixequen damunt una roca, com es pot constatar per l'escala de cinc escalons. Dalt hi havia la casa de la senyora, que era fadrina i a l'estiu hi feia l'estada una o dues setmanes.
Quan hi van entrar hi havia dues vaques, més envant van arribar a cinc. Duien molt de gust amb els animals, no allò de perquè és diumenge ho faig més a la llesta, primer els animals que noltros. Per fer quallar la llet tenien un trosset sembrat d'escarxofera borda, collien les flors, les assecaven, i tallaven la pelussa blava. El vespre en picaven un pessic amb aigua dins un morter, colaven el suc amb un fogasser i el tiraven dins la llet teba, que quallava.
A la primeria, per obtenir la sal per la salera del formatge fiaven d'en Pere de sa Sal (de Maó), que carregava a les salines d'Addaia i passava amb el carro, segons el lloc en compraven un o dos sacs. A l'hivern, que feien més formatge, passava un parell de vegades.
De l'antic Hort de Son Tudurí hi quedaven uns pocs arbres de fruita vells, que en Joan va arrabassar per sembrar-ne un de nou cap amunt del torrent, amb fruita per a ells i la senyora: pomeres, pereres i pruneres.
Feien estivada, i sembraven sorgo, beta-ràvec o blat d'indi per pinya, que feien moldre pel bestiar. Van aconseguir no haver de comprar menjar mai pel bestiar, en bona part gràcies al cultiu d'alfals. En Joan es va cansar de segar "sanfaus" amb la falç francesa, que deixaven assecar i en feixos la duien a la païssa. Més endavant van comprar una màquina per segar en verd, amb una bístia, semblant a la de segar blat.
Els dimarts duien les provisions a la senyora, que els va fer un boer modern, que hi podien entrar amb el carro, engrandir la formatgera i dues solls noves, on tenien un parell de truges. Els darrers temps tenien motocultor i hi anava a llaurar un tractor. En Joan va comprar un cotxe de segona mà que s'engegava manualment –amb una maneta–, afirma que era un Vipet americà; devia ser un Dodge Viper?
SIQUIA I TORRENT
La Síquia passa a la mitgera amb sa Cova de Baix. Prop de les cases fa una canal enfangada de 90 cm. d'ampla per 35 d'alt, amb un foradet petit que sempre rajava i omplia les abeurades que hi ha a la vora. Com veurem, els al·lots posaven una post a la Síquia i s'hi remullaven.
El torrent també passa a ponent de les cases i talla Sta. Ma. Magdalena, que tenia tres ponts per creuar-lo, en Joan el menava ben net, amb qualcú que l'ajudés a estirar la rama. A la seva vora resisteixen dos vells eucaliptus, que amb les seves branques tapaven fins ran de la Síquia. Sempre havien regat per terra, però els darrers anys ja minvava l'aigua de la Síquia Reial, per aquest motiu van comprar un motocultor que podia accionar una bomba i regar amb dos aspersors. Amb aquesta finalitat aprofitaven les hores que els tocava per omplir un parell de trencades dins el torrent. Avui encara es veuen les escletxes on tancaven les comportes dins el mateix.
En catorze anys van viure dues aiguades grosses. Una vegada, més amunt de les cases tenien tomatigueres enfilades amb canyes. Amb una avinguda del torrent, desbordat, des de la finestra de la cuina veien passar tomatigueres i canyes, el pla era aigua tot. A un tros del camí cap a sa Mola tot eren pomes arrossegades des dels horts des Pontarró; amb es cabriol, ses pomes feien dos solcs quan passàvem.
EL PAS DEL TEMPS
Encara que el rellotge de sol, situat dins un cantell de ses cases, avui ja no té la busca que hi projecti l'obra voluble del sol, i del pas del temps, aquest ha seguit el seu curs. En Joan, na Tònia i els seus fills van deixar l'estància el 1972. Pocs anys després, la seva propietat passà a mans d'uns anglesos que van reformar les cases i van sembrar molt gran de maduixes. Uns anys més tard, aquests la van vendre a la propietària actual i al seu marit, mort fa quatre anys.
En Joan i na Tònia no hi havien tornat en aquests vint-i-vuit anys, però gràcies a la bona disposició de la propietària, també anglesa, els vaig poder dur a Santa Maria Magdalena fa uns quants mesos. La senyora i el seu cunyat ens van mostrar l'interior de les cases i els seus voltants. Van rememorar que a l'entrada hi havia la cuina de ferro i els escuradors, a la dreta dues cambres petites per posar fogasses i gra, una portalada que comunicava amb la pallissa, dos estudis darrera. Al menjador hi havia la cisterna, de la qual en veim el coll per poar des del pis superior, es van conservar les bigues, tot i fer-hi banys i obrir un balcó a migjorn.
Cap a ponent els venen de nou unes palmeres molt gruixades, sembrades fa 23 anys. A migjorn, l'hort de darrera la quintana on sembraven patates i tomatigueres, avui és la piscina.
El 1972 van deixar Santa Maria Magdalena, amb un bon disgust de la senyora, per fer-se càrrec de Son Seguí, al camí de Torralba. Van fer l'estim en Grandio d'Alaior i en Rafel "es País" de Ciutadella, entre d'altres béns hi havia cinc vaques, un brau que li van posar 500 quilos de pes, un matxo somerí, blat d'indi i sorgo, que en van segar un poc per pesar-lo. El fet és que de l'estim van treure boni prou per pagar el tom d'entrada a Son Seguí, un lloc gran i amb més bestiar.
Un afegitó. La setmana passada rallàvem de dos pagesos de sa Cova de Baix, Bep de Rafal i Joan Pons Pons. Entremig n'hi van estar dos més: Francesc Seguí Ameller (de 1928 a 1939), i Joan "Xua" (entre 1939 i 1947). M'ha facilitat aquesta informació na Paca Seguí, filla d'en Francesc, i nascuda a sa Cova de Baix, com tres dels quatre fills. Encara recorda l'aigua exuberant que corria per la Síquia Reial i les abeurades.