Ses diverses dominacions britàniques de sa nostra Roqueta durant es segle XVIII mos van dur ses doctrines polítiques liberals que estaven de moda en aquells temps a Europa..
Encara que possiblement sa memòria col·lectiva ha mitificat un poc massa aquest segle (així ho afirmava i defensava, per exemple, n'Andreu Murillo) , és ben cert que aquestes dominacions van situar Menorca dins es món modern de s'època i mos van beneficiar com a poble. Ets britànics, liberals ells, no es van ficar massa amb sa religió des menorquins ni en sa seva cultura (ni en sa seva forma de rallar), contràriament la van respectar.
Entri i entri també vam tenir una curta dominació francesa que, encara que fossin pocs anys, va deixar sa seva marca tant per sa fundació d' una població nova de trinca per terres de Binifadet (en memòria des seu rei "Louis XV"), com per exportar i expandir pel món una mostra de sa gastronomia menorquina agafada al vol per es Mariscal Richelieu pes carrers de Mahó (sa salsa mahonesa). Durant es seus anys, Espanya tampoc s' hi va ficar massa.
Es segle XIX i es començament des XX van ser temps de penúries econòmiques, emigracions i "inestabilidats" socials. Més endavant Menorca va sofrir ses conseqüències de sa terrible guerra civil espanyola que va tenyir de dolor i sofriment a moltes famílies menorquines. Més tard però vindria sa feina i es progrés per tothom.
Durant tots aquets avatars històrics sa "llengu" des menorquins, es menorquí, va ser respectada i ningú mai la va perseguir, mutilar ni prohibir (amb unes petites excepcions puntuals as final de sa guerra civil no significatives ni duradores en es temps). A lo llarg de tots aquest segles, idò, s'ha mantingut sa nostra forma de rallar en pla i ningú ha impedit que empréssim es nostros anglicismes, ets arcaismes, es verbs propis, ses nostres expressions locals, ses paraules netament menorquines (i d'aumont més), es nostros noms, etc. Ningú mos havia dictat com havien de rallar o baix quines normes foranes havíem d' escriure.
Açó ha fet que fins ara es menorquins haguem tingut molt marcada sa nostra tradició popular rallada i s' expresió escrita. Tota aquesta tradició històrica (sa història dirigeix sa tradició) ha conformat i conforma sa idea de Menorca: sa "personalidat" de Menorca. Preservar idò aquestes "peculiaridats" és voler preservar s'ànima de Menorca. Voler baratar açò es voler transmutar sa forma d'esser de sa nostra Roqueta.
¿I què passa avui en dia? Avui en dia ha sorgit un determinat i concret moviment (petit però incrustat de forma molt perillosa dins sa societat per mor de sa coneguda "debilidat" i per es m'enfotisme des menorquins) que entén que sa "menorquiniTat" ha de esser entesa com un seguiment sumés a n'es dictats de Catalunya. Són es catalanistes que pretenen substituir "lo menorquí" (aquest esperit històric tan definit) per "lo català" perquè diuen que és lo mateix. ¡No ho és ni fer-hi prop!
Diuen que tenim autonomia política però certament encara no tenim autonomia lingüística. Només mos forcen a fer seguidisme d'ets altres. És ja urgent, idò, que defensem tot aquest legat cultural que es nostros avantpassats mos han deixat. Hem de denunciar i dir prou a tota aquesta usurpació de caràcter que sofrim.
A tota aquest política d' ortopèdia cultural.
Dilluns és Sant Antoni , Patró de Menorca. És un bon moment per reclamar respecte per sa nostra illa, per ses nostres tradicions, per ses nostres paraules, aquestes que se han guardat durant tants de segles. Respecte per lo menorquí.
Desgraciadament, però, dilluns haurem de tornar a sentir a tots aquests polítics "al dente" capaços de vendre a sa mare per un plat de llenties i a n' aquets intel·lectuals sectaris contractats per aquells que només volen diluir lo menorquí dins lo català. Són es qui volen que baratem es nostro "Hala , idò" per es seu "Apa, doncs". Com cantava en Raimon fa ja molts anys: "¡No, diguem no, noltros no som d'aquest món!". Noltros som mennorquins.