Enguany, la diada cau en dilluns. El fet suposarà que la festa menorquina duri quatre dies llargs. Tan pròxima al cicle llarg de Nadal, Cap d'Any i Reis, Sant Antoni gairebé representa una continuïtat en el calendari.
Com ja saben, la festa havia desaparegut del santoral civil, únicament es mantenia a Ciutadella. Curiosament, si es mantenia a Ciutadella era perquè l'esquerra se l'havia feta seva per convertir-la en diada patriòtica i identificativa. Va ser una bona pensada, perquè fins llavors, el Sant Antoni era una de les rèmores més ràncies de la cultura franquista implantada sobre aquesta illa.
Al llarg dels anys setanta, la celebració va ser l'espai on es van agombolar iniciatives culturals a favor de la llengua nostra, de la cultura nostra, la catalana. Es va fer en uns anys en què teníem el vent a favor. Tot va conduir a la creació de la Diada Nacional del Poble de Menorca, encara que uns anys després es revisarà el concepte per a esborrar-li el terme de "nacional".
A partir de llavors, en resposta al moviment i dinamisme ciutadà, els Ajuntaments van començar a fer-se seva aquesta celebració, recuperant el costum dels festers i les torrades i programant -amb les entitats- diferents actes culturals amb el denominador comú de la identitat.
Per la seva part, el Consell Insular de Menorca, que necessitava el seu propi sant patró, va donar globalitat a les celebracions i l'ompli de contingut institucional. En aquesta ocasió, cosa rara, la institucionalització no va anar en contra de la popularització.
Paral.lelament, l'església, que havia mantingut la tradició antiga i l'havia sabuda adaptar als temps moderns a Ciutadella, va enfortir el paper de l'anacoreta amb la recuperació de la popular benedicció d'animals a diversos pobles.
Avui ens trobem amb un programa plenament consolidat però en una societat que ha canviat, no debades han passat quasi quaranta anys, com no hauria d'haver canviat? Ni la composició de la població és la mateixa, ni la distribució de l'activitat econòmica és la mateixa, ni l'esperit de recuperació cultural és el mateix.
Quin sentit té, llavors, mantenir l'esquema bàsic de la vivència patriòtica? Possiblement, i ja ho començ a pensar, ens succeeix que la celebració moderna ja s'ha convertit en tradicional, ja ha guanyat la lentitud dels costums que arrelen en el temps.