Dimecres, 9 de febrer de 2011
Diuen que viatjar cura el 'nacionalisme', que viure fora és el millor remei contra el localisme i l'estretor de mires. Sentim una vegada i una altra que vivim en un món cada vegada més global on no hi ha lloc per identitats tan limitades geogràficament com la nostra. Ja fa més de 10 anys que visc a Anglaterra i en aquesta col·laboració mensual que avui començ m'agradaria compartir les meves vivències overseas.
Durant aquests 10 anys, he tastat la fruita del viatge, la multiculturalitat, el cosmopolitisme i l'exili. He format part d'aquesta nova classe social internacional que es mou constantment i que no sap fer arrels al lloc on viu. Els meus anys de doctorat van ser especialment enriquidors. Vaig conèixer gent de tot el món i de tota condició, val a dir que sempre des de la seguretat que proporciona un lloc tan pintoresc com Durham. David Cameron diu que el multiculturalisme ha fracassat i que cal forjar una identitat comuna. Estic d'acord que la diversitat no és sempre fàcil de gestionar. Que m'ho diguin a mi que sóc responsable d'un màster on tots els meus alumnes són estrangers, la majoria de la xina i el sud-est asiàtic. Tanmateix la diversitat, la complexitat i la porositat són bones. El somni de l'homogeneïtat ni és sà ni és possible.
Potser sí (o potser no) que ara tenc una visió més ampla de les coses. Tanmateix encara no he notat els efectes curatius del viatge. No he deixat de tenir mai una visió menorquina de les coses. Parl dues llengües que sumen més de 1.000 milions de parlants però encara sent com a meva una que només en suma 5 o 6. Com diria un bon amic sóc navegant i ara estic fondejat al riu Tyne. Però el meu port és el de Maó. De ben segur que hi ha una mica de nostàlgia en tot açò. Continuï llegint el diari "Menorca" cada matí, com si fos a la cuina de ca meva. Per Sant Antoni em faig sobrassada fregida i per Sant Joan una pomada encara que sigui dia de feina. I si per Gràcia la nostàlgia ja és massa forta, desconnect el mòbil. La meva gran por és que aquesta nostàlgia m'enfosqueixi la meva mirada.
El viatge no cura els localismes però sí que deixa petjada. L'aventura anglesa m'ha afectat sobretot la meva identitat lingüística. El més sorprenent que m'ha passat és que l'anglès ha substituït el castellà com a llengua 'comuna', vehicular. L'anglès és avui el meu esperanto, la finestra que obro per veure el món. Ni Tele 5, ni la Ser, ni El País, ni Intereconomia són ja part del meu paisatge. Ara escolt les notícies de BBC radio 4, la música de BBC6, llegesc The Guardian i si fa falta de tant en tant entro a la pàgina del New York Times o el Financial Times. Els mitjans oficials de l'Estat espanyol ja no em defineixen la meva realitat. Ara ja només són una finestra més que només obr de tant en tant per saber quin aire es respira a Madrid.
En canvi el català continua exactament allà on era, molt endins. Continua sent la "meva" llengua, la més especial, la que defineix el meu jo. És la llengua dels amics, dels pares, dels somnis i dels desitjos. És la llengua del meu diari personal, dels escrits d'opinió, del facebook i del Twitter. És la llengua que ha après la meva companya scoucer i la de moltes de les novel·les que llegesc al Metro. El català continua sent per a mi la llengua més útil i la més important. Aquesta utilitat no ve definida pel número de parlants sinó per la seva capacitat d'articular una comunitat i la meva personalitat. I certament Internet hi ha ajudat molt.
La meva aventura anglesa no m'ha fet ciutadà del món, distant i allunyat de la terra. Però sí que m'ha ensenyat que aquest és un món complex i canviant, ple de comunitats com la nostra que estan molt orgulloses de ser qui són. Comunitats obertes al món i poroses a la diversitat però que no veuen la seva identitat lingüística i cultural com una limitació sinó com un tresor que es resisteixen a perdre. Per aquestes comunitats l'anglès no és cap problema sinó una solució.
____
Twitter: @pauobrador