Aprofitant els darrers dies de carnaval es nostro espia es va disfressar de fada padrina i amb el seu vestit blau turquesa i la seva vareta màgica va partir cap a la Ciutat dels Miracles, on arriben tots els AVEs i tots els avions i on conflueixen les autopistes gratuïtes, perquè tenia notícia de la celebració d'una gran festa.
No hi havia estat convidat, però açò mai no és problema per a un bon professional de l'espionatge, i la veritat és que va ser tan ben rebut que tothom els rondava, atrets per les dimensions de la vareta, que es veu que causava impressió.
Però es nostro homo no tenia cap intenció de perdre el temps entretenint el personal i el seu nas d'espia el va menar del dret cap a una estranya parella que s'havia instal·lat, amb tota la discreció, al fons a l'esquerra, just devora els lavabos.
Dels dos, un anava disfressat de Moro Musa, amb la seva barba i tot, i l'altre de Don Pelayo, amb falda de serrells i leotardos incorporats.
– Fada, o fada –van exclamar tots dos quan va veure arribar es nostro espia–, vine amb noltros i mostra'ns la màgia de la teva vareta.
I l'espia que no es va fer pregar i es va instal·lar enmig de tots dos amb la vareta alçada i en posició de proporcionar tota casta de fantasies.
– Tu no saps qui som noltros –va començar el que anava de Don Pelayo–, però et puc prometre i promet que som gent molt principal i que hem de menester la teva màgia per sortir de l'embull en què mos trobam. Tria tu a quin de tots dos vols ajudar.
– Així és –va afegir el que anava de Moro Musa–. I t'he d'afegir també que no t'has de refiar de les aparences. Aquest que veus aquí devora meu, vestit de cristià i de nacionalista castellà, no ho és tant com jo mateix, encara que avui, per exigències del guió em vegis vestit de potentat oriental.
– De la mateixa manera –va continuar el que anava de Don Pelayo– no pensis ni per un moment, estimada fada, que a jo no m'agradaria poder anar, per una vegada, vestit de Moro Musa i així poder gaudir de la riquesa i el poder que fa ostentació aquí el meu company.
–Però anem per feina –va afegir el que anava de Moro Musa– que jo cada dia tenc més frissera d'acabar aquesta comèdia i la meva tropa cada vegada està més nerviosa. És eficaç aquesta vareta que menes, estimada fada padrina?
L'espia va fer que sí amb el cap, no fos cas que el descobrissin i fos expulsat d'aquella festa tan reputada, pròpia de la Ciutat dels Miracles, on s'acumula el 80 per cent del deute públic sense que ningú no xisti i mentre retreuen el 20 per cent de totes les autonomies juntes.
-– La cosa és ben simple, fada padrina –va continuar el que anava vestit de Moro Musa–. Jo voldria que em tocassis amb la teva vareta i que a l'instant es complís el meu desig. Que aquet fracassat que tenc devora meu perdés les eleccions i les guanyàs jo. I jo tot sol, que d'amics ja no me'n queda cap... És que els crem.
L'espia va començar a fer capades, perquè ja havia afinat qui era el personatge que tenia davant. Però abans que pogués dir res, en Musa va continuar:
– Però no et precipitis, fada padrina. A més a més, m'hauries de concedir que el mateix dia de la meva victòria s'acabàs la crisi. Perquè ja me diràs, si quan hagi guanyat he de dir les mateixes coses que aquest desgraciat... –va afegir mentre assenyalava el Don Pelayo.
– Alerta, fada padrina, no facis cas d'aquest impresentable i concedim el desig a jo, que fa més temps que l'estic suant –va replicar el Don Pelayo, que s'ha de reconèixer que el pobre duia els leotardos foradats.
I l'espia va fer una altra capada, perquè també havia reconegut el segon personatge.
– Toca'm amb la teva vareta i fes que sigui jo qui torni a guanyar les eleccions –va continuar el Don Pelayo–, que després de pelegrinar descalç i envelant-me fuetades als santuaris de l'economia europea, m'ho he ben merescut... Ep, i si no pot ser d'una altra manera, estic disposat a compartir la victòria amb uns quants amics, que de pactar en sé.
I l'espia, amb la vareta empinada, que no sabia ni a qui mirar ni per on fugir
– Però no et precipitis, fada padrina –va afegir encara el de la falda de serrell i els leotardos–. A més a més m'hauries de concedir que el mateix dia de la meva victòria s'acabarà la crisi. Perquè ja me diràs, si quan hagi guanyat he de dir les mateixes coses que fins ara...