Quina setmana més complicada. Mos podria succeir com al Japó, preocupats per un núvol radioactiu que, si s'arriba a produir, els obligarà a evacuar vint milions de persones de ca seva. O com a l'ONU, que encara no saben ben bé per què bombardegen Líbia, si és per fer guanyar el rebels o per allargar la seva agonia, o per fer quedar bé els governs occidentals.
Però tot açò no és res comparat amb el problema que tenim aquí: decidir si s'ha de reprovar el president del consell perquè, amb tota la picardia, no va convidar l'oposició a la inauguració d'una rotonda.
El tema ja es veia venir que seria pelut, de tal manera que es nostro espia va decidir assistir a la inauguració. I perquè ningú reparàs amb la seva presència, es va disfressar de "monument" de rotonda, un art nou que ve dels articles de decoració que venen als basars xinesos.
Així és que amb totes les autoritats i els convidats es va instal·lar dins la ditxosa rotonda, disposat a assistir al ritual laic de beneir les coses, que consisteix a inaugurar-les amb un discurset, una copeta i, segons com vagi la cosa, un parell d'amargos.
-- Tot és a punt? -diu que va dir el president al responsable d'obres mentre es netejava una cagarada de pardal que havia fet prop d'encertar-li la corbata.
- No del tot -va respondre el responsable d'obres, anomenat Damia-ko-. El fotògraf encara no ha arribat. És que en aquesta època preelectoral van molt cercats i t'has d'adaptar als seus horaris.
- Així, què trobes? Puc començar el discurs o hem d'esperar? -va respondre el president, que continuava fregant taca.
- Que començam o no? -va afegir una altra de les autoritats, de nom Toní-ka, certament nirviosa, que acabava d'aparèixer de darrere els presents.
- És que el fotògraf encara no ha arribat... -va respondre en Damia-ko obrint les mans en senyal d'impotència.
- Sort que les fas prou grosses, aquestes rotondes -va continuar la tal Toní-ka mentre es netejava la sola de la sabata de qualque cosa que se li havia aferrat-. Que sinó, no mos hi podríem remenar, per aquí dins, amb tanta gent.
- Són estàndards internacionals, ja ho saps... -va respondre el tal Damia-ko amb l'autoritat d'un expert-. Ara el problema és que enmig hi hem de posar un monument i a jo ja se m'ha acabat la imaginació... Potser una reproducció de sa penya de s'Indiu?
- Que arriba o no arriba, aquest fotògraf? -va demanar el president que, com que es veu que tenia gana, s'estava envelant els pastissets de dos en dos.
- Vam si te'ls menjaràs tots! -va exclamar na Toní-ka quan el va veure. Pensa que ni ha d'haver per tothom. I na Francis-ka, que no ha vingut?
- Na Francis-ka? -va respondre el president mentre s'espolsava el floreti dels pastissets-. Sempre ho passa malament, quan inauguram coses. S'haurà estimat més organitzar una roda de premsa per despotricar de noltros tres.
- Més motiu per convidar-la -va replicar na Toní-ka fregant-se les mans-. Mai ve, però si no la convidam, se mos enfila. Hi vas pensar, eh Damia-ko?
- Però que no me vas dir que la convidaries tu? -va respondre el tal Damia-ko amagant la mirada darrere les ulleres-. Si t'ho vaig dir, que jo me n'encarregaria del xeflis i tu de na Francis-ka...
- Ara sí que l'heu feta -va replicar na tal Toní-ka-. Ho és un partit flac que teniu! Ja ho sabeu, què succeirà? Na Francis-ka aquesta, demà mos reprova el president del consell i ala, un altre dia sense poder rallar de res important!
- Mira, Damia-ko -va intervenir el president-, si aquest fotògraf no arriba d'una vegada, ho deixam per un altre dia, que jo tenia frissera, i ara encara més, si demà matí m'espera una reprovació.
- Sí -va reconèixer en Damia-ko-, l'he cagada, però encara tenim una solució...
- Una solució? -van fer els altres dos, intrigats.
- Sí, i tant -va continuar en Damia-ko-. I segur que na Francis-ka es fa enrere de la reprovació. Enmig de la rotonda hi posam una estàtua seva adoctrinant les noves generacions.