Enguany posam la nostra atenció en la figura de l'il·lustre menorquina, i donada l'època de l'any que estem, tal vegada serà bo recordar una crònica que na Maria Lluïsa redactà pel "Diario de Barcelona", del qual ella n'era corresponsal. Serà la meva petita col·laboració als actes que es fan, o es realitzaran a la seva memòria.
No tenc constància durant quants anys, la coneguda maonesa envià les seves cròniques al Diari, però sí conec l'existència de vint articles, que els hi dirigí des de l'abril de l'any 1956 fins el juny de 1967.
Evidentment, les seves col·laboracions són damunt fets, notícies o actes transcorreguts a la "Roqueta", i enviats com "Crónica de Mahón", i altres vegades "Crónica de Menorca". Un parell de vegades, simplement, la seva secció deia "Desde Menorca" o "Desde Mahón". Tots es van reproduir en castellà, ella els redactava i escrivia a mà, que després passava a màquina per enviar-los finalment a la redacció del Diari.
Possiblement la darrera crònica, que escrigué el 12 de juny de 1967, no es publicà, tal volta aquesta no va ser enviada, idò na Maria Lluïsa ja tenia avençada la seva malaltia.
Els temes tractats són diversos, i pertanyen a diferents camps. Per esmentar-ne alguns d'ells vagin aquests exemples: "Orquesta Sinfónica de Mahón", "El fomento de la industria del turismo", "Nueva interpretación pictórica del paisaje isleño", "El camino de S'Uestrar", "Ensanche del puerto de Ciudadela en Menorca", "El I Consejo económico sindical", "Necesidad de mejores comunicaciones aéreas para la isla", "La carretera y la playa de Santa Galdana", etc. Casualment l'únic treball sobre arqueologia, del que ella n'era una experta, va ser aquell darrer que no sé si s'arribà a publicar, i que ella el titulà: "El poblado talayótico de Torre d'en Gaumes".
He dit al començament, que per estar dins la Setmana Santa, trobava convenient reproduir el que Maria Lluïsa havia observat a la nostra ciutat durant els dies sants, vet aquí la seva crònica datada el 4 d'abril de 1956. Diu així:
"No se puede hablar de tradicionalismo al relatar las jornadas de Semana Santa en Mahón; sí puede se hablar en cambio de fe acendrada y de religiosidad manifiesta. Lo tradicional que nuestros mayores habían unido a la conmemoración de la Pasión y Muerte de Nuestro Señor, eran los oficios solemnes en la parroquia de Santa María y el Miserere de la tarde del Jueves Santo a toda orquesta con partitura de exquisita escuela italiana escrita por el músico mahonés reverendo don Benito Andreu, y el sermón de las Siete Palabras, en el Carmen incrustado entre los compases magistrales que un día escribiera Josep Haydn, precisamente cumpliendo un encargo español, el del cabildo de Cádiz. No han confundido sentimiento religioso con costumbre los mahoneses, y, claro está, que añorando lo que desapareció para devolver su prístina pureza a las ceremonias sagradas, han aceptado con profundo respeto todas cuantas modificaciones han sido introducidas para alcanzar aquel propósito. Estos pasados días, en particular, ha brillado muy alto el fervor de la gente de Mahón que ha acudido en muchedumbre a todos los actos celebrados.
La nota de piedad y recogimiento caracteriza todas las manifestaciones las cuales se inician el Domingo de Ramos con la emotiva procesión del Via Crucis que sale, mediada la tarde, de la parroquia de San Francisco y recorre buena parte del barrio antiguo y señorial de Mahón. Transcurre la Semana Santa con su velo de tristeza impregnando el ambiente sin que la solemnidad de las funciones religiosas aflore e influya en la vida de la ciudad hasta, el Jueves Santo, este año hasta la tarde del citado día. Entonces la procesión del recuerdo de la Pasión sobrepasa cualquier otra sensación y por unos días cambia totalmente el aspecto de nuestras calles, con la ausencia completa de vehículos y el silencio y gravedad que son los motivos dominantes, mientras que los templos albergan un inmenso concurso de fieles que siguen con atenta devoción el ceremonial litúrgico de los oficios. Va in crescendo esta actitud hasta la noche del Viernes Santo. A las ocho y media se organiza en la arciprestal de Santa María la procesión del Santo Entierro. Forman en ella, con sus respectivos pasos, las cofradías de la Piedad y San Juan Evangelista, la Purísima Sangre, Via Crucis, Santo Sepulcro y la Soledad, muy nutridas todas, que hacen interminable el desfile. Para presenciar este acontecimiento se vuelca en la calle todo Mahón y la mayor parte de los payeses que residen en su término municipal; las vías están imponentes, se forma calle mucho antes de llegar la procesión y dada la duración de su paso, esto supone un plantón de varias horas que son aguantadas a pie firme y en profundo silencio. Todavía, cercana ya la media noche, queda gente en los alrededores del templo esperando acompañar el paso de su devoción hasta la iglesia donde tiene su sede la cofradía.
El Sábado Santo, día de luto de la Iglesia, la población se reintegra a su cotidiano quehacer. En el teatro Principal, por la tarde, ha tenido lugar el concierto sacro a cargo de la Orquesta Sinfónica. Luego, el Alleluia pascual trocará en gozo y alegría el dolor de los días que acaban de transcurrir."
Fins aquí la descripció que fa la nostra conciutadana. Si haguéssim d'analitzar els conceptes plasmats en l'anterior escrit, forçosament trobaríem, en primer lloc grans diferències amb la Setmana Santa dels nostres dies. Segurament molts estranyarien fets d'aquell any 1956, com podria ser l'absència total de vehicles circulant per la ciutat. També per molts, la tradició que anomena ella, heretada dels nostres avantpassats per a commemorar els dies sants, s'ha transformat en dies de vacances, esbarjo, i viatges. La pomposa solemnitat dels Oficis del Dijous i Divendres Sant, han variat, tot i que s'han seguit les normes del Concili Vaticà. Aquell sermó de les Set Paraules, que es pronunciava a l'església del Carme amb gran assistència de fidels, tampoc hi és. I disposats a recordar, personalment tenc nostàlgia de la simulació del terratrèmol que el Rd. Miquel Petrus oferia amb l'orgue de Santa Maria, quan es llegia "La Passió" i s'arribava a la mort de Crist, allò feia esborronar la pell. Era evident que la seva actuació, no feia canviar la litúrgia de la Paraula, però per a molts ajudava a comprendre-la.
Allò apuntat de "No han confundido sentimiento religioso con costumbre los mahoneses, y, claro está, que añorando lo que desapareció para devolver su prístina pureza a las ceremonias sagradas, han aceptado con profundo respeto todas cuantas modificaciones han sido introducidas para alcanzar aquel propósito". Les esmentades frases fan valer, que el pas del temps ha fet variacions, tot s'ha transformat, però no oblidem que el fons és el mateix. Es recorda la Passió i Mort de Jesucrist, açò era, és, i ha de ser vàlid en el futur; i aquest sentiment hauria d'estar per damunt dels altres.
Tot el fervor religiós dels anys passats, ha canviat moltíssim. En l'actualitat només la majoria de gent es fixa amb les processons, símbol inequívoc de la religiositat popular, que per sort les confraries tenim ànsia de la seva permanència. Està més que bé l'assistència a les processons, ja sigui dintre o defora, però no hauríem d'oblidar tampoc els oficis sants, i donar exemple de la nostra creença cristiana.