He volgut titular el darrer capítol d'aquest tema amb un refrany referent a l'aigua de pluja perquè aquesta és a l'origen de l'aigua subterrània, de les fonts, els torrents i també de cisternes i aljubs. Un bé preuat que s'ha fet servir amb enginy i no poc sacrifici durant moltes generacions.
POU DE NA PATARRÀ
Els picadors de Sant Lluís que hem conegut van dur a terme l'excavació del pou de na Patarrà, situat a Torralba (Alaior), encara que, evidentment, no és seva la construcció d'aquesta misteriosa i original cavitat; ni tampoc de gegants, com s'ha fabulat des de concepcions mitològiques. Va ser picat pels nostres avantpassats prehistòrics amb mitjans encara més rudimentaris.
D'una forma cònica i secció ovalada, molt ampla de dalt i estrenyent-se cap a la capa freàtica, té uns 47 metres de fondària i nou trams d'escala esculpida a la roca que permeten l'accés fins baix. Diferents arqueòlegs i espeleòlegs l'han comparat amb pous de semblants característiques existents a Sardenya, Bulgària o l'Orient Mitjà. A Menorca es coneixen altres pous prehistòrics amb escales excavades a la seva paret, com els de Calascoves o Alcaidús, però el més similar al de na Patarrà segurament és el de Binimaimut (a prop de Sant Climent), per bé que actualment dóna més la impressió de ser un corral que no un pou de grans dimensions, ja que està reblert fins dalt. Encara ara tenim testimonis vius que recorden que els pagesos hi abocaven carretades de pedreny.
En aquesta mateixa situació es trobava el pou de na Patarrà fins que es decidí buidar-lo. Aquí van intervenir els nostres picadors, en Pau Pons, en Llorenç "Pau", en Joan "Taa", en Bernat "es Caraboneret" i algun altre, que entre els anys 1949 i 1950, i durant un bon grapat de mesos, es van dedicar a extreure el gran volum de pedreny que el colmatava; algunes pedres eren d'una mida molt considerable i les van haver de rompre amb l'ajuda de petits barrobins o "pistons". De fet no el van buidar del tot perquè va resultar més fondo del que s'havia calculat i es van aturar perquè van faltar doblers per seguir.
LA SÍNIA
Els habitants del veí poblat talaiòtic de Torralba havien de baixar i pujar les escales de pedra amb barana per accedir a la base del pou de na Patarrà i treure'n l'aigua, ja que el fons no ve aplomat amb la boca, una configuració que no resulta gaire pràctica. En canvi en els pous verticals ja es podia treure l'aigua des de dalt, simplement amb una corda i un poal, o altres sistemes de major rendiment i manco esforç.
Els pous de les sínies no són de secció circular, com els descrits a capítols precedents; fan poc més d'un metre d'ample per uns tres de llarg, per possibilitar el muntatge del mecanisme per part de l'arader. Una bístia junyida a una perxa fa girar la roda horitzontal que, per mitjà d'un engranatge, comunica la seva rotació a la sínia, una roda vertical col·locada damunt la boca del pou, entorn a la que dóna voltes una corda o cadena que al fons passa per una guia, i que duu enganxats els cadufos de test amb un petit forat a la base. Mentre gira la sínia, els cadufos ragen un dins l'altre tan com pugen, i en tombar descarreguen l'aigua dins una pica situada davall la roda vertical, d'on es canalitzava, generalment per regar; quan s'atura la sínia, els cadufos en ascens segueixen rajant un dins l'altre fins que es descarreguen a poc a poc, evitant el pes excessiu en partir la sínia de bell nou.
EL POU DE TORN
L'element central d'aquest dispositiu és el torn o gàbia, situada a tres o quatre metres del pou, una espècie de cilindre de llenya d'ullastre format per dos cercles paral·lels units per barres o "pintes". La gàbia és travessada per un eix central o "arbre" encaixat damunt el polliguer i subjectat per la part superior a una biga de llenya o a un arc de marès.
Entorn a la gàbia s'embolica i desembolica un llibant que passa els dos caps per dues corrioles situades damunt el pou i a l'extrem dels quals porten dos poals grans. Com a un molí de sang, al voltant del torn gira una bístia, generalment un ase, amb els ulls tapats per les cucales d'espart. Quan un poal arriba dalt l'altre és baix, alternativament. Llavors es buida el poal i es fa voltar l'ase en sentit contrari. En aquest sistema d'extracció moltes vegades el pou era compartit per dues o més finques.
UN TORN MANUAL
Aquest és un altre enginy per poar amb dos poals, però accionat a força de braços, sense la tracció animal. Damunt el coll del pou, i adaptat entre dos muntants de cantons, es troba el "tambor", una espècie de cilindre horitzontal fet de dos cercles i una sèrie de barres d'ullastre. Aquest cilindre compleix una funció intermèdia entre la corriola i el torn; el llibant, també amb un poal a cada extrem, es va plegant i desplegant a l'entorn del cilindre.
Per fora d'un dels muntants que suporten el torn, hi ha la roda exterior, també de llenya i de més d'un metre de diàmetre, amb un mànec acoblat que és fa rodar manualment per fer pujar i baixar els dos poals de manera alternativa. Quan tenien un poal dalt travaven el mecanisme passant una baga dins el mànec i el podien abocar sense perdre'n el control.
UN MOLÍ DE VENT
A causa de l'obertura de l'avinguda de sa Pau i el creixement urbanístic de Sant Lluís, ja no hi queda gaire cosa de l'antiga sínia de Binissafullet, excepte el pou de Can Guiemet, que avui encara comercialitza la seva aigua. Al llarg dels temps l'extracció d'aigua d'aquest pou s'ha fet amb diferents sistemes: cadufos de test, llibant, cadufos de zinc i amb un molí de vent.
Contràriament al que succeïa a bona part de Mallorca, a Menorca van ser molt insòlits els molins de vent d'aquest tipus. Com recorda el seu fill, en Guillem Orfila comprà el molí a Barcelona, acompanyat per en "Llorenç del Romp". Es va instal·lar damunt l'any 1942 i continuà en funcionament uns deu anys, però el pou era massa fondo i el molí treia poca aigua.
EL LLIBANT
Un altre sistema poc conegut es va instal·lar a alguns pous, com el de l'escorxador de Sant Lluís. Consistia en un llibant d'espart molt gruixat –d'uns deu centímetres de gruix– que girava a gran velocitat des del fons fins a la superfície. No duia cap poal ni altre element per contenir el líquid element; com si fos una esponja, el mateix llibant pujava blanc de la quantitat d'aigua que duia, i en arribar dalt s'espremia en passar per sobre d'una pica sense aturar-se.
DAVALL TERRA
Més endavant arribarien tot tipus de bombes que van deixar obsolets els sistemes anteriors, ja fossin amb dues tiges, en sec, a gasoil o elèctriques. En tots els sistemes precedents hi participaven els picadors, ja fos per picar un pou, una sínia o una cisterna, per "fer aigua" o per resoldre els desperfectes i fer net el fons.
De vegades les baules de la cadena de la sínia es desgastaven i tot –cadena i cadufos– anava a parar al fons; s'havia de netejar i tornar a muntar. Altres baixaven a desfer les tiges de les bombes amb la clau de cadena. Aquestes feines també amagaven el seu perill en els possibles gasos acumulats, per la qual cosa tenien el costum de fermar-se a la cadireta, com feia en Bernat "es Caraboneret", qui encara es trobà amb una altra sorpresa a una sínia, baix feia un replà on hi havia serps que hagué de matar amb una falç quan s'alçaven.
–––
adsintes@telefonica.net