El conseller de la cosa es va asseure al sofà i a continuació a cada butaca, per veure si eren tan blanes com a ell li agradava. Va quedar prou satisfet i va arribar a la conclusió que a aquella gent d'esquerres que li havia okupat el despatx durant quatre anys, tampoc no li devia agradar seure amb el cul rostit.
El quadro que penjava entre les dues finestres, en canvi, va pensar que el canviaria. No li acabava d'agradar aquell paisatge de costa d'àrea natural protegida, sense cap xalet. El barataria per la foto de l'hotel del seu cosí, que amb les seves quinze plantes i el camp de golf darrere, era més apropiat per a un despatx de conseller.
A continuació va obrir l'armari de darrere la taula i remenant remenant van començar a aparèixer factures sense pagar. Un caramull. Les va arreplegar com si fossin d'or i les va ordenar segons l'import. Ja tenia material per a la roda de premsa d'horabaixa. Si no podia denunciar corrupció, almanco denunciaria deutes.
També tenia pensat repassar una per una les darreres decisions del seu predecessor en el càrrec, per veure si era a temps d'anul·lar-les totes, però en aquell moment va entrar el cap de protocol acompanyat d'un bastaix, que recordareu que és un homo que carrega farcells.
– Senyor conseller –va dir el cap de protocol– li duim el retrat oficial del president, perquè el posi en un lloc adequat. Per anar bé, no li hauria de tocar el sol, que les fotos es tornen grogues, però m'han dit que allà on el posi se li ha de poder veure bé el rinxolet aquest de darrere es clotell. Són les ordres.
– Idò el posarem allà, just damunt d'aquell gerro –va respondre el conseller després de reflexionar durant vuit segons, satisfet d'haver pres la primera decisió del seu mandat tant a deveres–. I mira que quedi ben dret, que només faltaria que tinguéssim el president de tort.
– La qüestió de la seva secretària no acaba d'anar, senyor conseller... –va abocar el cap de protocol, que era de nom Antonio Kossé, amb cara de preocupació.
– Què vol dir? Que no podré col·locar aquella de tan bona que vaig triar personalment? –va replicar el conseller de la cosa evidentment contrariat–. Si és una persona de tota confiança, recomanada de la cosina de la neboda del meu cunyat!
– És que s'imposen les restriccions per contractar personal, senyor conseller –va respondre n'Antonio Kossé visiblement preocupat–. I hi ha tots els càrrecs de l'anterior govern que són funcionaris, que a qualque banda els haurem de recol·locar. És la llei.
– Mem! –va replicar enfurismat el conseller de la cosa–. Per ventura me dius que m'hauré d'empassar de secretària un impresentable càrrec de l'anterior govern?
– És que ara hem de ser molt formals –va respondre n'Antonio Kosse des protocol amb molta calma–, fins que arribin les altres eleccions... Llavors ja ningú no mos podrà aturar els peus. Però de moment, hauria d'acceptar la secretària que li han assignat...
– I qui és aquesta meravella que m'ha tocat? –va replicar fent conyeta el conseller.
– Veurà, conseller –va respondre prudentment n'Antonio Kossé–, és una persona molt popular i això no vol dir que sigui del nostro partit, què va! Aquests quatre anys desgraciats que no hem governat noltros la van fer directora general de Normalització Lingüística.
– La Mare de Déu de Palma Arena! –es va posar a cridar el conseller–. M'ha tocat la russa! M'ha tocat la russa.
– Que vol dir que ja la coneix? –es va sorprendre n'Antonio Kossé, potser perquè és molt jove i encara coneix poc la vida.
– Tu què trobes, si la conec? –va exclamar indignat el conseller de la cosa!– M'heu encolomat de secretària na Natatxa Rasputinova!