En el capítol anterior, el conseller de la cosa va patir el seu primer desengany: no li deixaven triar secretària. I encara pitjor, li havien assignat per fer aquesta feina la directora general de normalització lingüística del govern anterior, na Nataixa Rasputinova, que com que era funcionària de carrera, no podien fotre as carrer, per més ganes que en tinguessin.
– Mira Nataixa –va dir amb convicció el conseller mentre es clenxinava davant la foto oficial del president, que li feia de mirall–, només has d'entrar al meu despatx si jo et crid. I si m'has de dir qualque cosa, telèfon o correu electrònic, que per aquí dins no t'hi vull.
– Sí, senyor conseller –va respondre na Nataixa amb un punt d'insolència.
– I quan jo no hi sigui –va continuar el conseller mentre s'aplicava la gomina i es crepava el rinxolet del clotell perquè quedàs com el del seu president–, el despatx tancat a pany i clau. No estàs autoritzada per entrar-hi.
– Sí, senyor conseller –va repetir na Nataixa–. Però si es crepa el rinxolet, li quedarà massa estofat. Se l'ha de pentinar suaument, si vol anar guapo i que se li assembli al del seu president.
– És que jo estava acostumat a dur es clotell pelat de militar i aquestes modes d'ara me costen una mica... –es va disculpar el conseller abandonant-se per un instant a la sensualitat del comentari.
– Modes d'ara, diu? –li va envelar na Nataixa mentre li prenia la pinta– Però si amb vostès sembla que haguem tornat als anys setanta! Només s'ha de reparar com van vestides les seves polítiques.
– Voltros, la gent d'esquerres sempre flastomant! –va exclamar el conseller mentre recuperava la pinta i es disposava a flitar-se les galtes amb varon dandy–. Te'n pots anar al teu despatx, que ja me sé pentinar tot sol.
– Idò me'n vaig –va replicar na Nataixa–, però de moda d'ara, res de res. Si sembla que hagin recuperat el discurs de la transició política, dels que no la volien, vull dir...
– Nostra Senyora dels Pots de Colacao Enterrats! –va exclamar el conseller– quines coses he d'aguantar! Mem, i a més aquest refotre de rinxolet que no hi ha manera que quedi natural..!
La secretària va tornar a la seva taula i va repassar la correspondència interior per seleccionar els escrits més urgents. I seguint les indicacions del conseller, va marcar el nombre de la seva extensió de telèfon per comunicar-se amb ell.
– Conseller –va dir quan l'homo va despenjar l'auricular–. Tres comunicacions importants del seu kefe, el president del rinxolet.
– No tanta conya, eh? –va respondre el conseller– I ja me les pots llegir.
– La primera –va continuar na Nataixa– diu que per res del món no prometin cap cosa, ni que sigui un ciri. La segona, que tenen prohibit contractar personal, encara que siguin familiars de primer grau. I la tercera que es doni per informat que li davallaran el sou.
– Tu que trobes, Nataixa –va respondre el conseller sense poder contenir la desesperació–. On mos hem de veure per culpa de la política de retallades de l'infame Tsapateru!
– Però què diu conseller! –va replicar la Nataixa, que mai no es talla– En Tsapateru... i en Recoi quan li toqui! Que diumenge passat li va prometre a la senyors Kílari de Nordamèrica que ell, si guanya, encara serà més disciplinat i retallarà més.
– Sempre xerres massa, tu –va respondre el conseller de la cosa abans de penjar l'auricular.