Que en són d'exagerats els racistes. O millor dit, que en som d'exagerats, quan fem comentaris racistes!
Ves si no fa riure pensar que els immigrants ens treuen els llocs de treball, quan una sola decisió de la direcció d'un tour operador europeu en fa dependre milers de famílies a tot Menorca!
O no trobeu graciós considerar que una musulmana s'hauria de llevar el mocador perquè atempta contra la dignitat humana, mentre tants homes duen samarretes amb eslògans estimulants com "Sex instructor" o amb esplèndides fulles de cànnabis estampades?
I què hem de dir dels qui creuen que acabarem celebrant tots el ramadà, quan hem deixat de celebrar Tots Sants, ens hem apuntat a la castanyada mentre els més petits ens volen espantar amb màscares horripilants i carbasses de Haloween?
El món està canviant. I ho fa molt de pressa. I ho fa en moltes direccions alhora, però principalment cap allà on hi ha interessos mercantils. Si deixem de ser cristians, no és perquè un veí musulmà ens hagi convertit, sinó perquè ens agrada més comprar que combregar. Transformen més la nostra societat els turistes que els companys de feina estrangers. I sobretot en temps de crisi, no és menester recordar que afecta més la nostra vida quotidiana la cotització d'un fons d'inversió de Nova York, que no pas els nous veïns que trobem a les places, botigues, escoles o festes dels nostres pobles.
En aquests moments de canvis, doncs, és oportú reflexionar sobre les diferències socials. Us proposo un exercici, que reconec que sembla un poc estrany: demaneu a qualsevol persona qui considera més diferent a ell. De ben segur que us contestarà algú estranger. Tal vegada, algú que tingui una ocupació molt diferent. Segons com, algú que tingui unes idees polítiques o una concepció moral oposada a la seva. Estic segur que ningú no respondrà una persona de la seva família.
Això té una explicació molt bàsica: en la nostra cultura entenem que l'immigrat, i de fet tot estranger, és diferent a nosaltres, els quals pel simple fet de ser compatriotes, ja tenim molt en comú. En canvi, fóra bo comprovar si això és cert.
Podríem posar l'exemple del treball. Els nostres avis treballaven majorment al camp. Els pares, a les fàbriques de sabates, de bijuteria o de formatges. Els joves es dediquen als serveis, directament o indirectament relacionats amb el turisme. En conseqüència, els vells no tenien vacances, mentre que els de mitjana edat se les van guanyar a pols, i ara molts voldrien treballar el mínim per poder-se divertir el màxim.
Podríem posar l'exemple de la família. Els nostres avis es casaven per tota la vida. Els pares van aprendre que si anaven maldades es podrien divorciar. Els joves trien: si es casen, si s'ajunten, si és de prova, si tindran fills, i tot això amb la versió homosexual i l'heterosexual.
La música també pot ser un bon indicador. Els avis feien sonar la música que volien ballar. Els pares xalen amb la música de discos i cassets, dels grups que han conegut a través de la ràdio i la televisió. Els joves es descarreguen arxius (els majors no en dirien música) de tota mena d'estils.
El menjar també ens serveix. Les àvies es podien passar el dia feinejant per la cuina. Els pares van guanyar molt amb la nevera, congelador, i tota mena de nous electrodomèstics. Els joves mengen cada vegada menys a casa i encara menys de temporada: càterings, precuinats, i gastronomia internacional: no només crêpes i pizzes, sinó xauarma, sushi i tofu.
Cadascú pot allargar la llista amb exemples propis. El que resulta novedós, però, és la dificultat de trobar contraexemples. En tots els àmbits descobrim que els joves i els vells tenim vivències oposades, fins i tot quan fem la mateixa activitat junts.
I un cop assumida aquesta descoberta, podem fer un pas més: els joves de Buenos Aires, Dakar o Tetuan, han vingut a la nostra terra per fer una vida com la dels seus pares? O com la dels joves autòctons de la seva edat? De què volen treballar? Com fan els amics? Quina música escolten? Quina relació tenen amb les seves autoritats religioses? Com es diverteixen? Com es curen? Què volen per als seus fills?
Més que voler dialogar amb l'altre, amb qui ens sembla diferent, hem de començar per acceptar que ens hem inventat un nosaltres i un ells. Que nosaltres no som com ens imaginem, i que ells no tenen res en comú entre ells més que... no ser nosaltres. I així descobrim que no importa la nacionalitat, sinó les persones. Persones diferents en el barri, i també a casa.