Una parella neoiorquina amiga meva va venir a fer Sant Joan a Menorca. Ell va créixer a Pittsburgh, però fa quinze anys que viu a Manhattan. Ella és de Manhattan, tant de Manhattan que, quan la vaig conèixer tres o quatre anys enrere, encara no havia anat mai al Bronx, el barri just al nord de Manhattan. Es curiós com a la ciutat més cosmopolita, no és difícil de trobar gent que no coneix més que el barri en el qual viu. No és que aquest sigui exactament el cas del meus amics, que han viatjat molt i, ara per ara, ja han anat al Bronx i vénen de visita a Brooklyn sovint...
Ell és d'una família protestant, blanca, americana de fa moltes generacions. Ella va néixer aquí, però els seus pares són jueus ucranians que van arribar a Nova York quan eren joves, fugint de la situació a la URSS. Els meus amics es van conèixer a la universitat - New York University- i, amb dinou anys, es van casar a l'Ajuntament, City Hall, en contra de les seves famílies. La gent a Estats Units, fins i tot a Nova York, es casa molt jove, als vint-i-pocs anys. Però dinou anys són pocs, fins i tot per a estàndards americans. Tot i així, ja fa deu anys que estan casats i encara duren, en contra de tota predicció raonable.
Aquest estiu l'estan passant a París. Ella aprofita totes les fonts disponibles a la Biblioteca Nacional francesa per avançar la seva tesi doctoral sobre Proust i la literatura francesa i anglesa de fa cent anys. Així que, des de París, van venir a veure cavalls a Menorca, aprofitant que jo estava a Menorca. Sempre se'm fa estrany dur gent de fora per les festes. Per a un estranger, això del jaleo és bastant radical i especialment, jo crec, per als americans, que tenen un país molt jove i poc expert en temes d'origen tan antic. Sempre que intento explicar les festes als meus amics americans i especialment quan els ensenyo fotos, tothom alça les celles: "Però –demanen- això no és perillós? No es fa mal la gent?" Jo contest: "No, no passa res, sempre hi ha una tenda de la Creu Roja darrera la plaça". He de dir que la meva resposta no els acaba de tranquil·litzar. Però, de totes maneres, la majoria continua la conversa concloent que ha de ser un espectacle per veure i que els encantaria poder visitar Menorca i veure els cavalls ballant a la qualcada. L'altre aspecte que els sorprèn és que la festa es faci al carrer i que tothom hi participi. Aquí no es pot beure alcohol al carrer: ni "botellón", ni una cervesa a la platja: res. Així que la idea de barres al mig del carrer, sobretot mentre gent de totes les edats passeja, els sembla una passada, en el bon sentit.
Diguem que l'èxit de l'experiència va ser dividit, i estic xerrant només de Sant Joan, que consti. L'espectacle els va impressionar. Van trobar els cavalls molt guapos… fins i tot en van tocar un parell quan estaven esperant a la plaça i no es movien. Van fer moltes fotos. Haguessin volgut fer més fotos dels cavalls botant, però tenien por d'apropar-se, i ara ensenyen una col·lecció de fotos de caps de gent on, a vegades, es veu un cap borrós de cavall en tercer o quart pla. També feien fotos de la gent de festa al voltant nostre: gent que s'abraçava, que es besava, gent que es queia per terra… Van ser espectadors curiosos de la festa, però no van acabar de participar ni entendre l'esperit de la festa. Quan tocaven un cavall, després es volien fer net les mans tot d'una. I no estaven molt convençuts de l'amor universal que es manifestava tothom: "Me toquen molt" es queixava ella. (I no és que l'alcessin per l'aire i l'intentessin treure la roba interior: simplement l'abraçaven per donar les bones festes). Fotos sí, però contacte, poc. I per part meva, vaig estar contenta de poder-los ensenyar una cosa així, però a la vegada vaig haver de fer la meva. Vaig intentar explicar-los que la suor dels cavalls no és bruta, que si la gent t'empeny i una cervesa te cau damunt tampoc passa res, que la gent t'abraça perquè estan contents, no perquè vulguin tocar-te. I després, els vaig deixar que fessin fotos mentre jo entrava a Santa Clara.