En el capítol anterior na Nataixa Rasputinova quedava afrontada amb l'actitud del nou govern de les illes anomenades Las Colonias de Ultramar, que sembla que no pensa moure fitxa fins que hi hagi eleccions generals. És la manera de no perdre vots pel camí, però també d'acabar a la ruïna. Mentrestant, el conseller de la cosa feia una becadeta estirat al sofà del seu nou despatx i es nostro espia ho observava tot des d'un racó disfressat d'observador valencià de Camps Imputats S.A.
Na Nataixa, que, per més que no s'ho pensin, encara té més cor que cos, aquell matí, com cada 18 de juliol, a primera hora va anar a la presó a visitar el seu primer conseller, aquell que gràcies al red bull la va treure de l'ambient moscovita. I que ara, mesquinet, paga les alegries populars amb el todo incluido penitenciari.
Quan va arribar al despatx, la russa es va sorprendre perquè el conseller no dormia i en canvi estava rallant animadament amb una dama ben entrinjolada, amb vestit jaqueta vermell, "bolso" de Loewe i tantes braceroles d'or que quan movia el braç li dringaven com si fossin picarols.
– Ah, Nataixa –va exclamar el conseller quan va veure entrar la secretària–. T'he de presentar la meva nova assessora, na Socorro de sa Pobla, que m'ajudarà a aclarir aquesta conselleria tan embullada que mos han deixat els impresentables d'abans.
– Jo a tu et conec! –va dir la nova assessora dirigint-se a na Nataixa mentre li donava dues besades d'aquelles que es perden per darrere les orelles–. Ai, malcriadeta! Eres tu, que me reclamaves el nivell C per ser funcionària!
– I tant que li reclamava! –va respondre la russa mentre creuava els braços prement-se la pitrera i li feia un somriure d'aquells que volen dir "i ara et mataria".
– Idò, ja ho veus –va continuar na Socorro de sa Pobla–, ara ja no me farà cap falta. Però hem de ser bones amigues, tu i jo, que hi haurà molta feina aquí, i qualcú l'haurà de fer.
– Mem! –va exclamar el conseller– prou xerrera. Ara us mostraré un encàrrec que m'ha enviat so president avui matí i que m'hauríeu d'ajudar a pensar. Ja veureu que és una feina molt creativa.
Tots tres van entrar a la sala de reunions i darrere d'ells es nostro espia, que continuava allà amb la seva disfressa d'assessor valencià i per açò tothom el considerava de la casa.
– Mirau quina meravella –va continuar el conseller mentre destapava una capsa com d'ensiamada tan grossa que no güidava a quebre damunt la taula de reunions–. Aquí tenim una maqueta de les illes Colonias de Ultramar. I l'encàrrec és veure com les hauríem de manyuclar perquè no les reconegui ni sa mare.
– Bonu, n'hi ha unes quantes d'illes que sembla que ja hi estan molt, de manyuclades –no es va poder estar de dir na Nataixa mentre el conseller i la de sa Pobla se la miraven amb mals ulls.
– Aquestes que dius –va respondre el conseller amb cara de no perdonar la impertinència– són les que ja vam aclarir en el seu dia. La feina l'hauríem de concentrar ara en aquesta altra que li diven l'Illa de les Vaques i que fins ara se mos ha resistit.
– Sí que és ver que hi ha molta feia a fer aquí. I quants amics que podríem fer contents! –va afegir na Socorro de sa Pobla assenyalant amb el dit l'illa de més al nord mentre li dringaven les braceroles.
– Hi manca de tot –va continuar el conseller–. Autopistes, camps de golf, ports esportius, turisme tirat del todo incluido, especuladors de pota negra, degradació urbana, la màfia russa, hotels convertits en pisos, blocs davant la mar... L'hauríem de ben manyuclar. Llàstima que en aquests temps que corren no hi hagi doblers ni per pagar les pagues dobles!
–Però que no comanda ningú allà, per poder prendre decisions pròpies? –va tornar a intervenir na Nataixa mentre remenava les anques perquè per darrere li havien envelat un pessic d'assessor valencià.
– I tant! –va respondre el conseller, que no se n'havia entemut de la feta del pessic–. Hi tenim un bon pitxot. Però ja en té prou amb fer anar els malalts amb barco i autoritzar trens de broma.