En el capítol anterior el conseller de la cosa, mentre berenava pa amb camaot, estudiava unes propostes que li havien arribat de l'Illa de les Vaques en el sentit de fer edificable el sòl rural. La seva assessora, na Socorro de sa Pobla, manifestava el seu entusiasme per aquesta iniciativa, perquè el seu papà li havia promès un Mercedes descapotable si aconseguia convèncer el conseller.
Na Nataixa Rasputinova, ara auxiliar de tercera, s'escandalitzava només de pensar en una proposta com aquesta, convençuda que significaria la mort definitiva del camp d'aquella illa desgraciada. Ben aferrat a ella, el nostro espia l'animava a manifestar aquest desacord. Però com que anava disfressat d'Inversor a l'aguait, d'aquells que esperen una llenegada dels governants per fer-se rics, quan el conseller li va demanar què opinava d'açò d'edificar en sòl rural, va haver de fer veure que ja li agradava.
Però com que abans de les eleccions no és qüestió de mostrar massa la poteta, com el llop en el conte de la cabreta, el conseller va decidir que no era moment de prendre decisions i que la millor cosa que podien fer era visitar l'Illa de les Vaques d'incògnit.
Així és que mentre na Nataixa i el nostro espia anaven a ca seva a cercar unes avarques i un capell de pagès, el conseller i na Socorro van córrer al Corte Inglés a comprar un uniforme complet de turista espanyol, i tots junts es van presentar a l'Aeroport de la capital de les Illes Colonias de Ultramar amb la intenció de comprar passatges low cost per viatjar a l'illa aquella.
– Això és el colmo! –va exclamar el conseller davant el mostrador quan va veure els preus dels bitllets d'avió–. Si surt més car anar a l'Illa de les Vaques que a Rio de Janeiro!
– Idò, açò és lo que tenim! –va respondre na Nataixa, que com a assídua de cala Viola ja s'ho sabia–. Ja comprendrà la cara que posen els natius de l'illa, i encara més quan han de viatjar per cosa de metges.
– Tu sempre ho fas gros! –es va lamentar na Socorro–. Que si viatgen per jugar un partit de futbol, tenen un bon descompte. El Govern sempre té les prioritats clares.
– Açò mateix! –va replicar na Nataixa–. Quan estàs malalt és qüestió de fer-te futbolista i aprofitar que hi hagi un partit a fora per poder viatjar a l'hospital amb descompte!
– Oh –va exclamar la de sa Pobla indignada–. Tu sempre estàs a punt per fer un pamflet sarcàstic i groller. No entenc com és que la conselleria encara no t'ha fotut as carrer i així podríem continuar combregant amb rodes de molí i sense impertinències.
– Mem! –va intervenir el conseller, quan va haver pagat els passatges, inclòs el del nostro espia disfressat d'Inversor a l'aguait–. Ja ho tenim aclarit, però ara me diven que l'avió du tres hores de retard. Així és que us convid a una pellofa per ambientar-nos com si ja fóssim a l'Illa de les Vaques. Tu, Nataixa, ves guardant les factures, que ho hauràs de passar tot com a dietes. Ep! i si qualcú vol redbull, que se'l pagui de la butxaca.
El viatge va ser tranquil i sense incidents, tret dels de l'espia. Com que ara dins els avions s'hi va tan estret, perquè hi posen més cadires que espai vital, i li va tocar seure devora na Nataixa, l'homo va patir fogots de tota casta. Sort que va tenir la voluntat de concentrar les seves idees en el record de quan era al·lot i anava a comprar a can Pepe es Galetero.
– A jo m'agradaria visitar una d'aquesta platges salvatges i desaprofitades constructivament parlant –va dir el conseller quan ja eren dins el cotxo de lloguer, conduït per l'espia, que com a bon professional té carnet de primera.
– Ui! –va respondre na Socorro–. Hi estarem estona a arribar! Que aquí no mos van deixar fer autopistes i per anar a qualsevol banda hi estàs ben bé entre deu i quinze minuts.
– Ai, Socorro –va replicar na Nataixa, que ja s'esperava el comentari– , si fins i tot ara que hi comanden vostès, sembla que hi ha gent prou sensata perquè no en facin cap, d'autopista.
– Nataixa –es va indignar na Socorro–, jo esperava de tu comentaris enriquidors pel seu nivell intel·lectual i no aquests pamflets sarcàstics i grollers. Ja t'ho he dit, t'haurien de fotre as carrer!
– Bonu! –va exclamar el conseller, quan van arribar a l'entrada de la platja salvatge i va veure el pas barrat–. I ara mos diven que no podem entrar perquè l'aparcament és ple! Això no ho havia vist mai. Vam si jo no podré deixar so cotxo on vulgui!
– Que no ho veu que és que ja hi ha tanta gent que no s'hi poden remenar? I encara n'hi ha que volen que venguin més turistes! –es va lamentar na Nataixa.
– Açò té solució, senyor conseller –va intervenir l'espia en el seu paper d'Inversor a l'aguait–. Podríem fer un aparcament més gros i habilitar plataformes de formigó per damunt les roques, per fer-hi quebre més gent...
– Però, i on el faríem l'aparcament nou, si tot aquest paratge diven, i no ho entenc perquè a les altres illes ja l'hauríem edificat, que està protegit? –es va interessar el conseller, que com a bon polític cercava sempre solucions.
– Ca! –va respondre l'espia, molt incòmode per haver de fer la comèdia de semblar un inversor a l'aguait–. Jo tenc uns amics, bona gent, que tenen molt de sòl rural, i si vostè els deixa edificar, segur que li regalen un aparcament tan gros com vulgui!
Aquesta vegada, va ser na Nataixa qui va pessigar l'espia.