La teoria que qui paga mana no serveix en absolut quan es tracta de les relacions Balears-Espanya, o Catalunya-Espanya, o País Valencià-Espanya. En tots aquests casos, n'hi ha uns que paguen (que pagam) i uns altres que manen. Sempre m'ha sorprèn que les comunitats autònomes que aporten la seua col·laboració solidària a d'altres comunitats autònomes que necessiten aquesta solidaritat no puguin monitoritzar on van a parar els diners, i no puguin incidir en les decisions sobre on s'han d'invertir, com i per què. Dit d'una altra manera, no puc imaginar que Alemanya o França, quan la Unió Europea decideix rescatar Grècia o Portugal d'una fallida econòmica no posassin les condicions que trobin adients, i no fessin un seguiment de l'evolució econòmica dels països rescatats.
De la mateixa manera que els Fons de Compensació que té la Unió Europea compten amb un seguiment per part dels donants, que hi poden dir la seua, a l'hora d'indicar per a què han de ser, i quina funció han de tenir.
En el cas del Regne d'Espanya la cosa funciona de manera molt diferent: les Illes Balears, el País Valencià o Catalunya contribueixen a la compensació interterritorial a favor d'Extremadura, d'Andalusia o de Castella-la Manxa, però no tenen veu ni vot a l'hora de decidir en què s'han d'invertir els diners fruit d'aquest fons, ni poden fer-ne cap seguiment, ni tan sols poden somiar que la solidaritat interterritorial hagi de tenir data de caducitat (fet que constitueix una de les normes bàsiques de funcionament, en aquestes qüestions, a la Unió Europea).
En general, estic convençut que és ben veritat, això que qui paga mana. Però, en el cas de les nostres relacions amb Espanya, és ben mentida. Qui paga no mana; mana qui rep els diners, o algú que s'autoatorga la condició d'àrbitre. Per això m'ha sorprès encara més –suposant que encara ens quedi capacitat per a la sorpresa, en aquesta qüestió- que l'Estat ara es dediqui a demanar el cobrament de deutes a les comunitats autònomes i als ajuntaments. I que, a la nostra part del món, tothom estigui disposat a apoquinar sense ni tan sols qüestionar-s'ho.
Potser ara seria un bon moment per fer comptes i aclarir algunes coses. Potser seria una ocasió magnífica per llimar l'opacitat que l'Estat ha mostrat sempre en relació a les balances fiscals. Perquè, si no vaig errat de comptes, no té gaire sentit que les nostres institucions hagin de pagar uns diners a l'Estat quan, objectivament, l'Estat ens en deu moltíssims més. Dit d'una altra manera: si jo dec una determinada quantitat d'euros a algú que me'n deu molts més, obriré uns ulls com a taronges si em ve a reclamar la quantitat que jo dec sense dir ni una paraula de la quantitat que se'm deu. Tret que no hi hagi cap propòsit d'esmena a l'hora de continuar l'espoli fiscal.
Ara es reforma la Constitució espanyola (en altre temps, sagrada i irreformable) per fixar un límit per al deute de les administracions públiques (deute de l'Estat amb d'altres estats, deute d'altres administracions amb qui sigui). Però no s'estableix cap sostre al deute de l'Estat amb les comunitats autònomes, ni tampoc s'estableix cap sostre per a la "solidaritat interterritorial". A Alemanya, per exemple, el decalatge màxim que hi pot haver entre el que cada land aporta a l'estat i el que en rep és del 4%. Per què l'Estat no comença a aplicar-se les receptes que alegrament va receptant a les comunitats autònomes i als ens locals? I els càrrecs públics de les comunitats autònomes i dels ens locals, per què continuen permetent aquest abús?