Els poders de l'Estat, que se suposa que han de treballar de manera dividida, sense interferències i gaudint cadascun de la independència que li pertoca, s'han unit, interferit i confós per establir una estratègia per mirar d'anorrear el tret més significatiu de l'"Espanya plural": la llengua catalana. Sense la normalització de la llengua catalana i sense el pujolisme, Espanya s'acostaria molt a l'ideal dels que la voldrien "unida" i unitària, sense trets que marquin diferències entre suposats compatriotes. Però, ai las!, el català té massa entitat per poder-lo esborrar a colp d'enginyeria estatista, i CIU va ser un gran invent per posar de manifest que al regne d'Espanya no hi ha un sistema únic i unificat de partits polítics, com hi pugui haver a Itàlia, a França o a Alemanya. El sistema de partits, des del meu punt de vista, constitueix l'autèntic element que marca l'autonomia d'una part dels dominis de l'Estat, i ens dibuixa nítidament Catalunya (amb un sistema propi prou ben perfilat), Euskadi (ídem, incloent-hi Navarra, que tampoc no acaba de quadrar del tot amb Espanya) i fa intuir una certa esperança a les Illes Balears (amb 7 diputats de 59 que podem considerar balearocèntrics) i al País Valencià (on n'hi ha mitja dotzena, després d'anys i panys).
Observem com funciona, a l'"Estat de dret" anomenat Espanya, la divisió de poders, en relació a la política lingüística. A les comunitats dites autònomes on guanya el Partit Popular, immediatament es produeix un retrocés en el grau d'implantació de la llengua pròpia, evidentment sempre que la llengua pròpia no sigui l'espanyol. El País Valencià en constitueix un cas paradigmàtic, que interessa fora de les nostres fronteres. Però a l'antic Regne de València s'hi ha afegit Galícia, i ara tot apunta que també li fa gràcia al govern de les Illes Balears. En tots aquests casos, la feina de la força política autodefinida com a "conservadora" (que, en aquest cas, de conservadora en té ben poc), defensa que no es pot "imposar" la llengua i, per tant, imposa que de llengua imposada només n'hi hagi una: la de l'Estat. Perquè, contràriament al que passa a la tradició anglosaxona, a la nostra part del món sempre n'hi ha alguna, de llengua, que és obligatòria, imposada i d'obligat coneixement per a tothom.
El PP –moltes vegades amb la connivència de sectors de l'esquerra i amb l'aplaudiment indignat- carrega pel flanc de la política. Els partits que volen mantenir l'estat unitari es confabulen per anar llimant tant com puguin l'oficialitat de qualsevol llengua que no siga l'espanyol. Perquè, per definició, qualsevol llengua oficial és d'obligat coneixement generalitzat en una societat. I normalment ningú no ho discuteix.
Al flanc polític se li suma, amb entusiasme i ardor, el flanc judicial. Recentment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha sentenciat contra el sistema d'ensenyament del Principat (establert a partir d'acords democràtics per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya). Això, ses senyories, com que entenen la democràcia d'una manera una mica particular, s'ho passen pels folres, i dictaminen que a Catalunya no pot ser que la llengua vehicular general de l'ensenyament sigui només la llengua catalana. Hi volen la seua, també. Diguin el que diguin els parlaments. Ja se'n cuiden molt, emperò, que la seua, a l'àmbit que controlen, no hagi de conviure amb cap altra, ni que sigui la pròpia del país. Quantes sentències es dicten, en català, al conjunt dels territoris de parla catalana? Quantes se n'hi dicten, a les illes Balears? I al País Valencià? On són, els drets lingüístics dels ciutadans?
Vist el que estam veient, consider que el mite de l'estat de dret i de la divisió de poders ha caigut com un castell de cartes. I que poc ens podem creure ja tota la parauleria que sostenia un armatost tan feble. I tot ho ha hagut de posar de manifest el nostre principal tret d'identitat, la primera clau que ens defineix com a eivissencs, com a formenterers, com a menorquins, com a valencians, com a catalans: la llengua catalana.