Benvolgut amic. M'imagín que aquestes dues darreres setmanes es deu haver alçurat amb les envestides dels governants de torn contra la nostra llengua. És increïble. Aquells que per manament de les lleis vigents, per seny i per coneixement haurien de ser els capdavanters de la normalització, han preferit erigir-se en paladins de la liquidació.
La nova fornada de gestors de la cosa pública fins ara ha demostrat la seva habilitat per retallar, suprimir, anul·lar i retirar les iniciatives i els projectes construïts, amb més o menys encert, durant l'etapa anterior. Mai com ara havia estat tan apropiat referir-nos als governants com els qui tallen el bacallà: el bacallà, i el que faci falta. Ara, la seva capacitat per projectar, construir, organitzar i forjar, de moment roman ignota. El temps dirà de què són capaços. De moment, procuren raonar i argumentar les retallades que duen a terme... excepte amb la llengua. Aquí, la mescla d'ignorància, nacionalisme, inconsciència i mala llet que exhibeixen és una arma letal. Si en els altres afers donen explicacions i utilitzen el bisturí, quan es tracta de la llengua empunyen el ganivet de serra: a més de retallar, que faci mal. No m'explic, si no, que cada dos per tres incorrin en provocacions gratuïtes, perpetrades tan sols per vexar els qui estimam la nostra llengua com el principal patrimoni immaterial que ens fa ser qui som.
Em dirà, és clar, que tot açò no és nou. Què li he de contar a vostè? A vegades de manera subtil, altres sense poder o voler dissimular el seu enuig, a la seva obra completa, i encara més a les cartes privades a amics de confiança, vostè insisteix fins a l'exasperació en la denúncia de l'afany uniformitzador de l'espanyolisme. Arriba a afirmar que el bilingüisme és una tragèdia indescriptible, i tots els seus escrits traspuen un menyspreu profund i radical cap a la vanitosa supèrbia castellana. Què més hi podria afegir jo? Només una acotació: que poc que hem avançat!
Vostè, capaç d'escriure en castellà d'una manera brillant, va respondre a l'agressió amb una artera combinació de posats: es queixava quan convenia, i se'n reia si podia. Per sortir-ne indemne, davant el públic espanyol es ficava la disfressa de pagès de l'Empordà, es feia el beneit, i encara li reien les gràcies, fins i tot quan se'n fotia descaradament, ficant catalanades delirants dins els seus articles –"esto es soñar tortillas", "hay para alquilar sillas"...
Al costat d'açò, i en positiu, va edificar la seva obra literària com si es tractàs d'una fortalesa per guardar-hi la llengua, per protegir-la i preparar-la per quan vinguessin temps menys infausts. Des d'aquesta perspectiva, i malgrat les enormes diferències de personalitat, vostè i el nostre estimat Francesc de Borja Moll són ben germans: tots dos es van convertir, per decisió pròpia, en custodis solitaris de la catedral intangible de la llengua. Tots dos van percebre molt prest que el franquisme anava per llarg, i van entendre que per salvar la llengua catalana i preservar-la per al futur havien de lliurar-se de per vida a una tasca alhora gegantina i silenciosa.
La ingent feinada que vau fer és a l'arrel de les nostres possibilitats actuals de viure en català. Què hem de dir idò, i sobretot, què hem de fer avui, quan són els polítics elegits pel poble els qui lideren l'afany destructiu d'aquest patrimoni? Com el salmista, em deman si ens mereixem aquesta desgràcia, i cerc l'escut que ens protegeixi de l'escomesa del malfactor.
En continuarem parlant. Fins la setmana que ve, si Déu vol.