Una persona anomenada Troy Davis ha estat executada als Estat Units. I jo em deman una vegada més: Si executam qualcú per haver comès un crim, serem millors que ell? I la meva resposta segueix essent: No!
Si el debat sobre la pena de mort ens condueix tan sols al concepte de justícia, deixau-me dir clarament que és entrar a dins d'un terreny perillós. Perquè el concepte de justícia ens porta a valorar el bé comú que, a la vegada, és un altre concepte ambigu. Tots sabem prou bé, gràcies a la història viscuda i coneguda, que el dret que s'atorguen els països és el resultat de conviccions o d'interessos no sempre democràtics i no sempre amb ganes d'aconseguir el major consens possible. La pena de mort es justifica a vegades amb paraules que a mi personalment no m'agraden en absolut. Inclouen idees i maneres d'actuar que no em semblen pròpies de qui defensa i proclama -persones i Estats- la dignitat humana. Paraules que corren de boca en boca amb la idea de que "qui la fa la paga", "és justa la venjança"...
Fa anys que em manifest contra la pena de mort, també quan encara era vigent al nostre país. I, allà durant els anys setanta sobretot, vaig experimentar les intencions variades i de tot tipus que hi ha quan a algú se li aplica -pel que ha dit o fet- allò de "no és útil, no és beneficiós pel bé comú". En aquestes o en paraules semblants, hi pot haver-hi més projectes i designis personals o de grup, o de qui ostenta el poder, que mires a favor real del bé comú.
Per a mi, el bé comú es presenta sempre lligat a la defensa de la dignitat humana. L'execució de Troy Davis – persona de color negre condemnada per un crim que ofereix moltes ombres de dubte, segons se'ns ha dit- és indigna i en aquest cas del tot injusta, perquè la justícia es pronuncia contra ella mateixa violentant el dret a la vida. Per a mi, i aquesta és la meva aportació al debat entre uns i altres, el que demana i ens exigeix aquest dret, és un rearmament moral de la nostra societat i de les nostres persones. Ningú pot mirar detingudament a la cara d'una altra esborrant-lo del mapa vital senzillament perquè no pensa com pensam alguns , o perquè té una deficiència que ens és difícil acompanyar sense haver d'humanitzar primer el nostre cor, la nostra ment, les nostres accions. Deixau-me recordar unes paraules del Papa Benet XVI –que a mi em mereix tot el respecte- dites aquests dies al Parlament alemany: "La importància de l'ecologia és avui indiscutible. Hem d'escoltar el llenguatge de la naturalesa i respondre coherentment, sense oblidar l'ecologia humana, és a dir, el respecte a les persones, a la seva vida i als seus drets".
El que dic i crec en privat no ho he de callar públicament. Em fa l'afecte que no poques vegades vivim com una doble moral. Hi ha qui refusa clarament i jurídicament la Pena de mort en nom de la dignitat humana i no refusa, al mateix temps i obertament sinó que fins i tot hi participa, a les ofenses i enganyifes que es fan a les persones - grans, joves o embrions-, als partits polítics, a les institucions, a les idees, a les creences...
Crec que el que hauria d'estar penat, i a favor del bé comú, és la hipocresia que passejam no poques vegades des d'una actitud tan desvergonyida que mereix a totes llums reconversió. No pot ser que en aquesta qüestió tan important com és el dret a la vida no visquem ni ens esforcem prou per actuar amb la màxima coherència possible. Si la crítica als comportaments dels altres ens és necessària, per a mi és "essencial" viure primer l'autocrítica. Algú ha dit, i ho crec, que l'execució de Troy Davis és "el resultat bàrbar d'una civilització en decadència a causa de la seva incapacitat per a definir l'ésser humà". Us assegur que ho reflexion molt detingudament.