En el capítol anterior, el conseller de la cosa es decantava finalment per ajudar el seu nebot aprovant una nova llei de comerç. Així podria vendre el seu solar industrial per posar-hi una gran superfície comercial. Però aquesta decisió tenia la seva cara amargant: condemnava a la misèria a la pobra padrina, titular d'un petit comerç urbà.
Na Socorro de sa Pobla, assessora del conseller, va quedar molt satisfeta amb la decisió, mentre na Nataixa Rasputinova, rebaixada a la trista ocupació de fer punta als llapis de la conselleria, flastomava contra l'aniquilació premeditada del comerç urbà. I el nostro espia, disfressat de dèficit del transport públic, la consolava aguantant-li la maquineta de fer punta.
– Com ha anat el viatge, Socorro? –va exclamar el conseller mentre sortia del seu despatx per rebre l'assessora, que acabava d'arribar, i li engaltava dues besades.
–Oh, que bé que ha anat! –va respondre na Socorro mentre es treia la pamela i les ulleres de sol–. I que simpàtic que és el conseller de la Part Fosca; ja em pot enviar amb ell sempre que vulgui!
– Mira que eleganta que vas! –va intervenir na Nataixa mentre contemplava de cap a peus l'estrinxolamenta de l'assessora–. Si ets un figurí!
– Agafa'm els regals, Nataixa –va replicar na Socorro–. Una sobrassada i un cantó de formatge amb denominació d'origen, que encara s'entretenen a fer aquestes bestieses a l'illa aquesta de les Vaques.
– Si sempre ho hem dit –va respondre el conseller mentre ensumava el formatge–, volen estar per tantes coses a la vegada que no es estrany que el turisme els falli.
– Sort que el conseller de la Part Fosca els farà anar ara pel bon camí– va respondre na Socorro mentre es fregava les mans amb colònia per amagar la fortor del formatge–. M'ha agradat molt poder-lo acompanyar en aquesta pastoral!
– I digues, digues Socorro –va continuar el conseller amb ganes d'aprendre–, quines coses ha dit el conseller de la Part Fosca? Has de saber que és un referent per a tots els consellers i que, si no hi ha canvis, quan serem grans voldríem ser com ell, encara que una mica més alts, això sí.
– Ui si n'ha dit de coses –va respondre na Socorro–. Primer de tot que a l'Illa de les Vaques poden estar més que contents perquè qualque dia seran amos de la seva promoció turística, però que de moment se la queda ell, que sap millor que ningú com s'haurà de desgraciar l'illa perquè s'adapti a la promoció de les altres.
– I les autoritats de l'Illa de les Vaques a callar i picar de mans, com si ho pogués veure –va sobreentendre na Nataixa mentre començava a exterioritzar la seva indignació.
– La veritat és que quan el sentien, posaven cara de veure-ho més negre que un cafè de ca na Groga –va respondre na Socorro–, però és que ja saben qui fa les llistes i són tan disciplinats que no paraven de picar de mans.
– És que és Nuestro Hombre –va exclamar en conseller mentre discretament encetava la sobrassada amb el tallaplomes del seu escritori i se'n menjava el culet.
-Però el moment més brillant va ser quan va anunciar un nou port esportiu –va continuar na Socorro, sincerament emocionada–. I sense encomanar-se a estudis de cap casta, ni d'ordenació del litoral, ni d'afluència d'embarcacions, ni medioambiental... Una passada! És un gran conseller!
– Encara volen més embarcacions cagant per les platges? –va replicar na Nataixa– Però si l'estiu passat la costa de l'Illa de les Vaques ja feia oi, que jo hi era i ho vaig veure! Per fer quatre duros, aquests estan disposats a carregar-se la declaració de Reserva de la Biosfera i tot!
– Ets una hippy, Nataixa –va començar a cridar na Socorro–, tu ets una hippy poca-vergonya, i ves a saber si et dutxes cada dia!