John Locke i els pensadors il.lustrats francesos del segle XVIII varen influir decisivament en els moviments socials (revolucions) que acabaren amb l'Antic Règim, primer amb la independència de les Tretze colònies britàniques nord-americanes (1776), i anys més tard a França (1789), sorgint les primeres constitucions democràtiques.
La il.lustració va influir també decisivament en el sorgiment a principis del segle XIX de la primera constitució democràtica espanyola (Constitució de Cadis de 1812), i dels nacionalismes revolucionaris amb la formació de nous estats europeus com Alemany o Itàlia.
La Revolució industrial (a partir de 1820), el pensament il.lustrat i el nacionalisme conformaren les bases dels nous estats liberals burgesos, basats en el màxim benefici capitalista i la sobirania dels mercats financers que determinaren una forma de producció basada en l'explotació obrera. Des d'un punt de vista marxista, la societat no havia avançat gaire: en el món antic les relacions de producció es basaven en l'esclavitud; l'època medieval i moderna entre serfs i senyors; l'època contemporània entre obrers (proletariat) i burgesos. Què havia canviat ?, es preguntava Marx a mitjans segle XIX. La crisi econòmica de 1929 i les dues guerres mundials del segle XX evidenciaren les febleses del sistema liberal capitalista, l'aparició del comunisme soviètic i dels moviments feixistes. I el punt d'inflexió va ser la crisi del petroli del 1973.
Per molt que els polítics, banquers i empresaris intentin fer-nos creure que aquí no passarà res, el model basat en la sobirania dels mercats financers i de la banca s'ha esgotat. El ritme de creixement econòmic actual era totalment insostenible. El sistema ja ha complert amb la seva funció en la història de l'evolució humana i s'ha convertit en un cadàver, parafrasejant al catedràtic d'economia Santiago Niño, que l'any 2009 afirmava l'enfonsament de l'economia entre 2010 i 2012, seguit d'un període d'estancament fins el 2015. S'ha demostrat que les eines que té el model capitalista neoliberal són insuficients per sortir de la crisis econòmica global actual. El món ric perd lentament l'estat de benestar (ensenyament i sanitat públiques, especialment) que tant havia costat aconseguir, empobrint a la majoria i enriquint a una minoria que concentra tota la riquesa en les seves mans; i en els països pobres no n'han tingut mai d'estat de benestar, i una majoria es mor de fam. I aquella dualitat social marxista continua, ara entre rics més rics, i pobres més pobres.
L'Estat es troba totalment condicionat pels mecanismes financers, que l'han absorbit per complet. L'Estat ha cedit la sobirania a les finances, com ha assenyalat el filòsof Toni Negri, en el Museu Reina Sofia de Madrid, on ha participat en les reflexió sobre el sentit de les revolucions que cerquen una sortida a la crisis democràtica dels drets del ciutadà. De moment –ja portem tres anys- els governs es veuen incapaços de salvar-nos de les finances, de la corrupció política i empresarial, i de l'especulació, perquè ells mateixos (els grans partits polítics que suposadament ens representen) representen les finances.
D'aquí que aflorin nous punts de vista oposats al capitalisme i al model de representació política actual, una resposta ciutadana canalitzada a través de les xarxes socials, indignada (15 M), que surt arreu (ara ja és una indignació global) al carrer i protesta (com ha fet sempre), amb una creixent participació intel·lectual, reclamant la sobirania perduda i el respecte cap a la dignitat humana, el més preuat que tenim. En el manifest global firmat pels impulsors de la marxa del passat dissabte (15 0) es podia llegir: "Nuestros trabajos, nuestra salud, nuestra vivienda, nuestra educación y nuestras pensiones están controladas por los bancos internacionales, el mercado, los paraísos fiscales, las corporaciones y las crisis financieras".
En democràcia els ciutadans decidim a qui donem el poder. Però el bipartidisme i l'alternança política en el poder està anquilosada, és còmode, segura, amb massa privilegis, excessivament remunerada, i es vol mantenir, costi el que costi; és una manera de no perdre el poder. Ens sona d'alguna cosa tot això ? (memòria històrica contemporània).
Davant l'evidència que el funcionament del mercat ha caigut, i de la incapacitat dels estats i dels polítics, Toni Negri es mostra convençut que el ciutadà ha de pensar i defensar el seu propi destí (la mateixa idea que va defensar Steve Jobs en el seu discurs a la Universitat de Stanford l'any 2005), renovant la democràcia establint un òrgan constituent nou, renovant les constitucions, pot ser excessivament basades en la propietat privada (la propietat privada no pot governar la democràcia), modificant el concepte mateix de desenvolupament. Pot ser ja no serveix la idea mercantilista de produir per a guanyar, sinó per a compartir. La crisis econòmica a càmera lenta que patim, està en la base de les noves idees sobre la representació ciutadana, el model de cultura i els instruments de comunicació relacionats amb els recursos informàtics i les xarxes socials, clau dels nous moviments socials del segle XXI.