L'addicció al treball no és una virtut, sinó una malaltia, com les altres formes d'addicció.
L'addicte al treball no és habitualment conscient de la seva malaltia i, per tant, no intenta posar-hi remei. Creu que la seva forma de ser i comportar-se és modèlica i freqüentment intenta imposar-la als altres.
Per a un addicte al treball, acabar la jornada laboral, arribar al cap de setmana, tenir vacances, jubilar-se i qualsevol altra forma de "no treballar" són vistes amb temor. Amb temor neuròtic?
Els addictes al treball, que no semblen gent gaire imaginativa, tenen dificultat per a assaborir assossegadament qualsevol de les nombroses formes de passar-nos-ho bé fora de la feina.
No hem de confondre l'addicció al treball amb qualitats com són l'autoexigència, el sentit de la responsabilitat, l'amor a la feina ben feta, etc., que fàcilment podem trobar en gent no addicta al treball. Per altra banda, tenir addicció al treball i fer la feina bé no sempre són coses que vagin unides.
Molts addictes al treball són mals d'aguantar, i causa de malestar per a companys de feina i parents.
Senyors lectors, si les dents ens fan mal, anam al dentista, i si són els ronyons, a l'uròleg. Però quan allò que no ens funciona prou bé és el cervell, no sempre ho acceptam, i no visitam, com ho hauríem de fer, el metge especialista en cervells avariats.
Què pensaríem si un coix –i ho escric amb un total respecte cap a les persones coixes– ens digués que els qui caminam malament som nosaltres, i que ens hauríem d'esforçar per caminar com ell?
No ens deixem enredar, doncs, pels addictes al treball; i desconfiem també una mica dels qui, addictes o no, es passen la vida repetint-nos que són ells els qui, a la feina, ho han de fer sempre tot.
Esper no ofendre la intel·ligència dels amables lectors si ara, com a mesura de prudència i com a final d'article, afirm que no he pretès en cap moment que aquest escrit meu fos una defensa de la ganduleria.