Encara que no ho sembli, en menys de tres setmanes ja haurem viscut unes noves eleccions generals. No podem dir que hi hagi un gran ambient, al carrer. Potser la certesa del resultat desmobilitza l'opinió. Només per fer un poc d'ambient, però potser en parlem. Vaig escoltar l'altra dia el senyor Alfredo Pérez, candidat del PSOE, com deia que no hi ha alternativa progressista al PSOE, que l'única alternativa al PSOE és la dreta. No fa gaire, un altre candidat del PSOE, Joaquín Almuina, ara vicepresident i comissari europeu de Competència, deia, a Nova York: "No hi ha alternativa viable, amb menys esforços i dificultats, que exigeixi menys sacrificis"... que la que el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea han dissenyat per sortir de la crisi. La realitat de les mesures econòmiques i socials, preses pel govern del PSOE durant els últims anys, desdiuen molt el missatge d'aquesta campanya en que el partit vol recuperar un discurs socialdemòcrata. Ho fa quan l'Enquesta de Població Activa diu que ens falten 30.000 aturats més per arribar als 5.000.000 d'aturats, això després d'estar dos anys aplicant les mesures d'austeritat, correcció del dèficit públic, i retall dels drets laborals dels treballadors i treballadores. Tant el PSOE com el PP tenen el mateix projecte econòmic, el que arriba dictat des de fora com un dogma de fe: No hi ha alternativa, o feis el que nosaltres deim o serà el desastre. Ens diuen: Més mercat i menys estat, i així ho creuen els dos partits majoritaris. És difícil plantejar una campanya així, amb tanta coincidència. En aquestes condicions, activar la militància té mèrit. No és estrany que la majoria d'enquestes coincideixen en dues coses: el triomf aclaparador del PP i l'increment de la representació dels partits denominats "minoritaris".