Síguenos F Y T I T R
Llavors d’esperança | Caritas

Excuses del mal cobrador

|

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és doctor en Ciències Econòmiques i professor d'Economia Aplicada a la UAB. El seu compromís amb la lluita per la justícia, la pau i les llibertats, es remunta a la seva joventut, i continua en l'actualitat a través de diverses entitats i moviments socials. És el president de Justícia i Pau des de 2001, i ha participat en més de 60 llibres i publicacions. En destacam El meu camí cap a la utopia (2008), Aturem la crisi (2010), i Un altre món (2011).

Els darrers mesos han vist —a casa nostra i també arreu— una paulatina destrucció d'elements bàsics de l'anomenat "Estat del Benestar". La no pujada de les pensions, les retallades en sanitat i educació, la disminució dels imports destinats a la cooperació al desenvolupament i, sobretot, l'escandalosa reducció dels fons destinats als beneficiaris de la Renda Mínima d'Inserció, han suposat un cop fort que han patit sobretot els grups socials més febles. Les raons oficials de tals actituds sempre són les mateixes: reducció dels dèficits públics i impossibilitat d'un major endeutament, forçada pels mercats financers internacionals. Evidentment el pensament econòmic dominant, és a dir, el capitalisme neoliberal, predica el no endeutament i suposant que es produeixi, el castiga amb el pagament d'enormes tipus d'interès marcats per unes agències de qualificació immerses en el lucre especulatiu. Però resulta que aquest endeutament, a priori prohibit, es produeix sense cap escrúpol quan es tracta de salvar la banca, de finançar la despesa militar o senzillament de crear grans infraestructures inútils (p.e. alguns aeroports) o destinades tan sols a classes privilegiades (p.e. trens de gran velocitat). Per altra banda, no cal oblidar que altres corrents de pensament, fins i tot dins del capitalisme, com és el cas del keynesianisme, admeten plenament l'endeutament en la mesura en què l'estat té com una de les seves missions fonamentals la compensació del cicle econòmic.Però admetent la validesa i fins i tot a voltes la conveniència de l'endeutament, aquest es podria evitar si els governs s'atrevissin a exercir la idea bàsica de la fiscalitat: que serveixi com a instrument de redistribució de la renda. I aquí podríem fer esment d'algunes fonts possibles d'ingressos: no abolició de l'impost de successions —pensem que amb la seva supressió s'han deixat d'ingressar a Catalunya uns 50 milions d'euros que, casualment, són els mateixos retallats en el PIRMI—, restabliment de l'impost del patrimoni, augment de les tarifes més altes del IRPF, eliminació de les desgravacions fiscals a les empreses —que redueixen pràcticament en un 70% l'import sobre beneficis de les empreses i supressió de les Societats d'Inversió de Capital Variable (SICAV).

Però on probablement es podrien obtenir més ingressos per a la població seria en l'eliminació del frau fiscal del qual se'n poden distingir dos tipus: el que fa a dintre i a fora de l'estat. Pel que respecta al primer, és a dir a l'intern, a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra, es va publicar fa uns mesos, i així ho ha ratificat pràcticament l'associació d'inspectors d'Hisenda, un informe que avaluava el frau fiscal a l'Estat espanyol en uns 80.000 milions d'euros a l'any. A aquesta xifra caldria afegir-hi 200.000 milions més que corresponen a aquells ciutadans o empreses espanyoles que evadeixen els seus impostos mitjançant els paradisos fiscals. Pensem que aquestes dues xifres sumades, suposen dues vegades i mitja l'import de les pensions de tota mena (jubilació, viduïtat, orfandat, llarga malaltia, etc.), que es paguen a Espanya.

No hi ha per tant cap dubte que, a la pràctica, el sistema pressupostari espanyol no fa res més que treure dels que més ho necessiten per donar-ho a aquells que més tenen. També és greu però pensar que sovint aquest frau fiscal és realitzat amb l'aquiescència d'una part de l'opinió pública que considera els fraudulents com, més aviat, uns espavilats dignes d'admiració. En aquests moments de crisi fa falta sens dubte canviar moltes coses però crec que estarem d'acord en què el primer que cal canviar són els valors.
–––
NOTA: Aquest article fou originalment publicat a la revista Foc Nou, núm. 444, octubre 2011. Els agraïm la gentilesa de permetre la seva reproducció.

Lo más visto