Ahir despús-ahir, quan ja era negra nit per culpa del canvi d'hora, l'espia avançava penosament pel camí de Tramuntana en direcció als Martinells. Anava a peu perquè ell sí que pateix la crisi i ja fa mesos que no pot comprar benzina. Plovia molt i la fosca era tan grossa que l'homo va güidar a caure al torrent, convertit aquell dia en un riu cabalós.
Va ser en aquestes singulars circumstàncies i en el moment que la claror d'un llamp li permetia veure una vaca de raça que li feia l'ullet des d'una tanca, que l'espia va ser literalment adduït. En un instant es va trobar traslladat a un estrany món on totes les coses eren diferents de com ell les coneixia. I sense poder saber com hi havia arribat ni qui l'hi havia menat.
L'espia va descobrir també que per més que ho intentava no es podia moure, com si l'haguessin fermat amb fils invisibles a aquella cadira que en realitat ben bé podria ser un sofà comprat en es Pulígrum a preu d'oferta.
Davant seu, una pantalla de televisió molt grossa i tres espècimens que s'hi movien. Pel posat que feien i per les seves paraules, semblaven arribats de molt enfora, tant que el nostro espia només va poder pensar que devien ser marcians o com a mínim extraterrestres en general.
Estaven asseguts enmig i als extrems d'una taula molt llarga, que al nostro planeta consideraríem passada de moda, tan ridícula com tot el decorat que els envoltava. Els dos personatges dels extrems, que anaven uniformats amb una cosa semblant a una corbata, de color blau tots dos, rallaven i rallaven. I el del mig, que duia el mateix uniforme però d'un altre color, quan li semblava els aturava i els donava instruccions perquè començassin a rallar d'una altra cosa.
Es veu que a Mart, o allà on sigui, tenen problemes molt grossos, sobretot de caràcter econòmic, potser tants com aquí. Però així i tot, que no es queixin, va pensar l'espia, perquè comparats amb noltros han de ser per força una gent feliç. Tant és així que n'hi havia un que anava atacant i formulant alguna solució, però no gran cosa, i l'altra anava repetint que ell ja ho tenia tot previst, però sense amollar-ne ni una, com si li fes vergonya que els possibles espectadors se n'entemessin dels seus plans.
Quina diferència amb noltros, s'anava repetint l'espia, que continuava sense saber què hi feia allà davant ni com hi havia arribat. Aquesta gent té problemes molt grossos, però molt pocs i sembla que bons d'aclarir. Ai si se les haguessin de veure amb els que tenim noltros!
I sense poder-ho evitar va començar a passar llista. Aquí a més dels problemes de Mart tenim, per exemple, la nostra inserció dins Europa, quan ja s'ha comprovat que fa massa anys que hi vivim de gorra. I que la nostra economia s'ha de resoldre dins el món i no mirant-se el llombrígol com sembla que s'ha de fer a Mart. I tenim també el futur dels milions d'immigrants que van respondre a la crida del totxo i que ara, sense tenir-ne ells cap culpa, inflen les estadístiques d'aturats. I la problemàtica territorial, amb unes comunitats autònomes que ja fa més de trenta anys que viuen a costa d'unes altres.
I encara n'hi ha més. La política inversionista de nous rics, amb la construcció de trens d'alta velocitat, autopistes, aeroports i dics innecessaris que ens converteixen en el país més ridícul d'Europa. La febre de l'or de tanta gent, disposada a comprar cases, solars, xalets i apartaments per entrar a la roda de l'especulació i fer-se rica. I com els ha anat, mesquinets.
Els atacs a les llengües i les cultures minoritàries, contradient l'esperit de la Constitució. La manca d'idees per poder mantenir els serveis bàsics de la societat del benestar. El canvi climàtic i la substitució de les fonts d'energia. O també, què succeeix després de la declaració d'ETA, perquè és evident que alguna cosa haurà de succeir...
Si aquells dos homos que rallaven a cap i cap de taula s'haguessin hagut d'enfrontar a tots aquests problemes, segurament no haurien fet tan bona cara, però és clar, ells eren marcians i, a Mart, les coses no deuen anar tan malament. I a més es veu que viuen uns quants anys més enrere que noltros, perquè quan discutien si un o l'altre deien mentides, s'acusaven amb mostrar-se les "cintes" de vídeo. Es veu que a Mart encarta no han arribat ni els CDs ni l'internet. Pobra gent!