El canvi del primer ministre de Grècia i l'inici de la fi de l'etapa de Berlusconi al capdavant de l'executiu a Itàlia plantegen algunes qüestions interessants sobre la implementació democràtica en la construcció d'Europa, i la relació que tot plegat té amb la crisi econòmica que estam patint.
Quan Iorgos Papandreu va voler fer-se fort i anuncià que faria un referèndum a Grècia per decidir si s'acceptaven o no les mesures imposades per la Unió Europea (bàsicament, per l'eix franco-alemany, que és qui contribueix a treure castanyes diverses de focs escampats per aquí i per allà), s'encengueren tots els llums d'alarma. Papandreu feia una proposta impecablement democràtica. Fart de dur endavant les propostes que li arribaven des de la Comissió Europea i d'haver d'enfrontar-se a vagues generals, manifestacions i aldarulls de diversa classe i consideració, el primer ministre grec volia fer els ciutadans de Grècia copartíceps de les decisions que es prenguessin. Podien optar entre votar favorablement a les reformes, mantenir-se dins l'euro i haver d'ajustar-se el cinturó encara més o votar negativament, sortir de l'euro (i, segons proposta de la cancellera Angela Merkel, també de la Unió Europea) i mirar de fer camí tot solets dins el món global. N'hi ha que pensen que, amb la primera opció, d'aquí a uns anys estaran millor; n'hi ha, en canvi, que pensen que la segona opció els seria més favorable. En qualsevol cas, independentment de l'opinió que pugui tenir cadascú, no es tracta d'una ciència exacta. Però Papandreu volia que s'assumís una cosa o l'altra, però que fos la gent, democràticament, qui decidís.
Certament, qualsevol societat pot decidir, ben democràticament, suïcidar-se econòmicament, per dir alguna cosa. L'actuació posterior ha estat extremadament paternalista. Nicolas Sarkozy, president de França, va persuadir els mandataris grecs que no es podien arriscar a fer un referèndum, per molt que la majoria estiguessin convençut que el Sí guanyaria tranquil·lament. Sarkozy considerava, igual que Merkel, que la Unió Europea es troba en una situació de prou feblesa com per no poder-se permetre cap tipus de frivolitat. Per tant, veien excessivament arriscada la convocatòria del referèndum a Grècia.
Des de la meua intuïció, que moltes vegades falla, per descomptat, els grecs hi hauran sortit guanyant, des d'un punt de vista econòmic, acceptant les condicions imposades per la Unió Europea. N'estic convençut. Ara bé, com a contrapartida, s'hauran de replantejar algunes coses sobre el funcionament del sistema democràtic. Perquè no hi ha dubte que els ciutadans grecs, en tot aquest conflicte, han estat tractats com a menors d'edat. I, per tant, tenen un motiu d'indignació que es troba, ni que sigui parcialment, al marge de tota la qüestió de la crisi econòmica.
A Itàlia, s'està en procés de passar quelcom de semblant. Amb Berlusconi caigut, per primera vegada en molt de temps, a Itàlia hi haurà un executiu in office que no haurà sortit de les urnes. Es tracta d'evitar la fallida econòmica de la República italiana, però resulta igualment obvi que les regles del sistema democràtic se'n ressenten.
Els euroescèptics, a llocs com el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, relativament potents i amb una representació ben nodrida de membres del United Kingdom Independence Party al Parlament europeu, veuen en aquestes mancances democràtiques una raó més per mirar d'allunyar els britànics d'Europa. Des de la seua fundació, l'UKIP ha propugnat la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, i han tengut un pes molt destacat a l'hora d'evitar que els britànics hagin entrat a la zona euro. Sempre que he participat en una discussió amb ells sobre aquest tema, han esgrimit la mateixa raó: la qualitat democràtica del Regne Unit, el funcionament democràtic de les pròpies institucions, està molt per sobre dels estàndards democràtics de la Unió Europea. Per tant, la democràcia més vella d'Europa no pot sotmetre's a l'eurocràcia que emana de les actuals institucions europees.
Per reconduir les conseqüències profundes de la crisi econòmica que patim, veig més imprescindible que mai reforçar la Unió Europea. Que les sobiranies dels estats van a la baixa és evident (i ho trob completament raonable), però ara falta dotar del contingut institucional i democràtic suficient les institucions que han de regir la Unió Europea. Si tot va bé, els futurs Estats Units d'Europa.