Paisatge de capvespre a les cinc

Hi ha capvespres difícils, especialment difícils. Cap allà a les quatre llargues, quan he tornat del xubec, quan al carrer torna fosc, i me n'adon que encara he de fer l'article. És un moment mal de passar. En algunes ocasions no hi ha cap problema, la cosa surt tota sola, et poses al teclat de les lletres i ja està. Però en ocasions no és tan senzill. Vaig amunt i avall, don voltes als temes que pens que podrien ser objecte de desenvolupament escrit i reflexió pública, però sempre hi trob algun motiu que em fa rebutjar-los (perquè després diguin que no ens autocensurem). Hi ha capvespres que sempre hi ha alguna qüestió que et distreu, el més petit soroll et treu de punt i has de tornar començar. Llavors, la filla posa música al costat i, encara que sigui en Manel, et molesta. Són negociacions impossibles. Són minuts mals de passar. En ocasions fins i tot et demanes: i ara que faig aquí? Jas! Sona el telèfon. Una amable i jove veu em diu: de part del director, que encara no hem rebut l'article. Més d'una vegada he mentit: - mira, justament ara l'estic fent, en cosa de mitja hora el tindreu. La demanda em crea no poca preocupació i inquietud, que no sé si és el mateix, però així, escrites una rere l'altra, reforcen aquesta imatge de desolació inspirativa i profunda impotència. Llavors sol passar que faig una volta per les capçaleres dels diaris a internet. A veure si hi ha res interessant? Hi ha moltes coses interessants, però gairebé totes roden a l'entorn de la mateixa mata: la crisi i la por. Puc recórrer a parlar del temps, però ja ho he fet molt; puc inspirar-me en els records personals, que són temes dels que no s'ha d'abusar. Un article militant! Ja ho sé: faré un article militant. Avui mateix podia escriure sobre els diputats d'Esquerra Unida que han renunciat a la pensió que els paga el Congrés o de la pròxima visita de Vicenç Navarro, que ens proposa llegir la realitat d'una altra manera. Però no sempre estàs amb la fe a punt. Hi ha dies més creients i dies més escèptics. Quan arribes a la paraula que fa 384, com aquesta, dius: ja estic a punt d'acabar. En aquest moment fas un alè, la filla ja pot posar en Manel a tota pastilla, fins i tot m'agrada. Ja ho veuen, al final he escrit una metacolumna.