En el capítol anterior, a l'Illa Grossa, el conseller es contemplava la punta dels peus a l'espera que el Gran Kefe de Madrit prengués possessió i començàs a embolicar la cosa. Na Socorro, assessora, aprofitava per fer-se la manicura i na Nataixa, auxiliar de tercera, feia sudokus mentre es nostro espia ho observava tot penjat d'un llum i disfressat del 20% d'IVA que mos caurà d'aquí a quatre dies.
En aquestes van irrompre tres miniconsellers de l'Illa de les Vaques totalment despistats i con si arribessin d'un altre planeta, amb l'oferta de setanta-quatre indrets per construir un hotel públic (un Parador, que li diven). Es veu que encara no sabien que els estats europeus ja fa mesos que estan en fallida i que l'única cosa pública que poden oferir són les retallades.
És molt complicat, això del parador –va insistir en conseller de la cosa− per més que ja sé que don Manuel us el va prometre als anys 60. Ara el que més me preocupa és la desestacionalització, que el president m'ha dit que ho he de resoldre amb quinze dies.
Ui –va exclamar el primer miniconseller−. D'açò noltros en sabem un fum.
I tant –va continuar el segon, que era dona−. Pensi que una vegada, per desestacionalitzar, vam fer una piscina a l'aire lliure, devora una platja.
I una altra vegada –va acabar el tercer, que era homo− vam fer un observatori astronòmic a la zona amb més llum nocturna que vam trobar.
Mem –va respondre el conseller−. És molt interessant, això. I van tenir bons resultats? L'illa s'omple de turistes, a l'hivern?
No –va respondre el primer dels miniconsellers−, però vam xalar, gastant doblers públics.
Hauré de pensar altres solucions, idò –va respondre el conseller−, perquè de doblers en veurem pocs, aquesta legislatura. Perquè aquí a l'illa Grossa mos hem dedicat a fer camps de golf, que ja en duim més de 20, i tampoc no hem aconseguit desestacionalitzar...
A vostès –va intervenir na Nataixa, que no hi havia manera que callàs− els passa com als catalans. Que Madrit els ha aferrat la munyidora fa anys i arrosseguen un dèficit fiscal que fa plorar. Si rebessin els doblers que els toquen, no anarien tan escanyats i podrien pensar en més coses que en turisme.
I aquesta qui és? –van exclamar els tres miniconsellers a la vegada mentre passaven de la posició de presentin armes a la posició de carreguin (ja sabem que fan instrucció militar cada matí).
No li feu cas –va respondre el conseller de la cosa−. És una relíquia que m'ha quedat de l'anterior govern. Me sembla que era directora general de política lingüística... Com que és funcionària, me l'he hagut de quedar.
I com a mínim és catalanista! –va afegir na Socorro mentre se senyava per no arreplegar cap mal esperit.
Una altra cosa li volíem demanar –va intervenir el primer miniconseller de l'illa de les Vaques, que ja s'havia fet a la idea que, si volien, en podien presentar tres-centes d'ubicacions per al parador−. I és que la nostra illa ja s'ha fet tan famosa per la preservació de la naturalesa i la protecció del medi, que tothom mos recomana que no fem marxa enrere... Que aquest és el bon camí.
Però què deis! –va exclamar indignat el conseller−. Ai si us sent el conseller de la cosa turística: us posarà a la llista negra! De cap manera, voltros heu de prendre exemple de l'Illa Grossa, que per alguna cosa els que comandam vivim aquí i tenim molts amics que podrien sortir perjudicats.
Així –va intervenir el primer miniconseller−, d'açò que teníem en dansa de tramitar dos parcs naturals més, que ens convertiria en un referent del Mediterrani...
Res de res! –va replicar el conseller−. Vam si encara mos fareu afrontar amb aquesta política del segle XXI!
I de ser seu de les Reserves de la Biosfera del món? –va continuar el segon miniconseller.
Bon moment per gastar! –va respondre a l'acte el conseller−. Tot això és posar dificultats als nostros amics els especuladors. A més, si amb la nova llei que preparam, prest podrem expulsar els pagesos dels llocs per fer hotels. Què em veniu ara amb reserves de no sé què...
Idò res, senyor conseller –va afegir el tercer miniconseller− Mos en tornam a la nostra illa a retallar el pressupost i a discutir què s'ha de fer amb la fundació dels discapacitats...
Ara que hi pens –va dir encara el conseller− digueu-li a la meva amiga l'alcaldessa d'aquell poble del llargandaix que per fer net els camins, que empri herbicides tòxics, que donen bon gust als caragols!