Quan jo tenia ben pocs mesos, tothom em contemplava. Encara no tenia germans. Primer fill d'una jove parella, primer nét per dos costats, primer nebot de tantes ties jovenetes encara solteres, jo era la joguina de tota la família. Probablement ha estat l'època de la meva vida en què m'he sentit més ben tractat. Va ser aleshores que vaig somriure per primera vegada. Tothom va quedar-ne encantat. Jo em sentia el centre de l'univers. Tot era perfecte. Quina harmonia. Tot i així, no consider aquell dia el més feliç de la meva vida.
Vint-i-sis anys després, un altre dia viscut amb felicitat immensa va ser aquell en què la qui seria la meva dona va contestar-me que sí, que volia compartir amb mi els 80 o 90 anys que probablement encara viuríem –de moment ja n'han passat quaranta–. Va ser un dia gloriós. No m'ho podia creure: na Montse m'acceptava. Viuríem junts per sempre més. Però no el puc considerar tampoc el dia més feliç de la meva vida.
Fem un altre salt en el temps fins a l'estiu en què vaig guanyar les oposicions. Quin descans, el dia que ho vaig saber! Mai més no hauria de patir per si perdia o no la feina. Professor d'institut. Funcionari. Treball assegurat fins a la jubilació. ¿Qué más quieres, Baldomero? Alguns dels altres afortunats, companys meus d'estudis, armats amb mitja dotzena de botelles de xampany, van convidar-me a compartir amb ells l'alegria i la beguda. Agraït, els vaig contestar que preferia compartir-les amb la meva dona. Per altra banda, jo no sóc gaire xampanyer: m'agraden més el gin i l'aigua del Carme. Quan vaig arribar a ca meva, amb na Montse hi havia la seva mare, contentes totes dues. La meva sogra, emocionada, després de besar-me a cada galta, em va dir: "Quina alegria, Eladi, quan m'arribi l'hora podré anar-me'n ben tranquil·la. Ja no hauré de patir més pel futur de la meva filla. Sé que mai no li faltarà a taula un bon ou estrellat amb patates fregides." No oblidaré mai aquell dia fabulós, encara que no va ser tampoc el més feliç de la meva vida.
Anys després de guanyar les oposicions i de pocs mesos d'anar tres o quatre vegades per setmana a un gimnàs –tant de bo no m'hi hagués apuntat mai–, vaig donar-m'hi de baixa. Quina tranquil·litat! Quin assossec! Perdre de vista la seva odiosa piscina! Que bé, amb la meva decisió havia aconseguit posar punt i final al continu, persistent, incessant avorriment que em consumia dintre d'aquell recinte humit! Ara ho veia tot de color de rosa, esplendorós, radiant com el cel de Menorca damunt del port de Maó. A punt de plorar de l'emoció que m'inundava, em vaig jurar a mi mateix que mai més no tornaria a fer allò tan absurd d'anar d'un costat a l'altre, d'un costat a l'altre, d'un costat a l'altre, d'un costat a l'altre –Uf!– d'aquell maleït rectangle aquós. Quina deliciosa sensació d'alliberament! I encara hi ha qui gosa dir que la felicitat no és d'aquest món.
Com ja es deuen haver imaginat, amables lectors, va ser aquell dia, quan vaig decidir no tornar mai més al gimnàs i treure'm del cervell la seva abominable piscina, el millor que he viscut mai. I difícilment cap altre no el podrà superar. Ni el dia que acabaré de pagar la hipoteca. Els ho puc ben assegurar.