L'altre dia, en Jan em va dir una fase cèlebre de les seves: el temps no espera. Ell sabia perfectament què significava, encara que manté alguns dubtes raonables sobre com comptem els homes el temps. Aquell mateix dia vaig anar a visitar un informador per a continuar aquest treball que estic fent sobre l'exili menorquí. Es tractava d'Antoni Bosch, de Ciutadella. Abans d'entrar a saludar-lo vaig recordar que feia més de vint-i-cinc anys ja li havia fet la mateixa entrevista. En aquella ocasió era per a publicar-la a un nombre especial de la revista de breu durada, "Boinder". Per casa tenc una foto de la presentació, amb n'Ernest Ribalaiga, en Xisco Guerrero i na Pilar Vinent. Aquell nombre es dedicava als camps d'extermini i als camps de concentració i hi havia també una entrevista de Miquel Àngel Limón a Ramon Pons, crec recordar. Hi havia altres articles i una espècie de reportatge. Fa vint-i-cinc anys, n'Antoni era un home ja gran, que semblava que havia viscut una vida de molta intensitat, com tots aquells que van viure la guerra. Ell, a més, havia viscut l'exili, els camps de concentració i, tornat a Espanya, alguns anys de presó. Record (perquè vaig perdre aquell nombre de Boinder) que la seva història em va impressionar. Ara és mal de fer creure que puguin passar aquestes històries a casa nostra, malgrat que sabem que passen a molts altres llocs del món.
Fa quatre dies vaig trobar Antoni Bosch bé de salut, un poc més vell, un poc més sord. Potser aquesta dificultat comunicativa va fer que la xerrada no fos tan fluida, però ell em tornà explicar fil per randa aquell recorregut vital, fins i tot hi va afegir detalls que enriquien la primera versió. Em va parlar també de dos companys seus, Es Mecànic i en Joan Arguimbau, que esper poder treballar en el futur. En la meva visita també em mostrà una fotografia seva, amb l'uniforme de comissari de batalló, allà al Front de l'Ebre, en la batalla que finalment va decidir el resultat de la guerra civil. N'Antoni farà prop els noranta-tres anys, n'hi queden pocs que ens puguin relatar aquelles vivències dramàtiques, que van marcar no només la seva vida, sinó moltes dècades de vida d'una societat. És cert que el temps no espera, però no ho és manco que nosaltres podem resseguir el camí del temps fins descobrir el lloc d'on venim.