L'any 1961, ara ja fa 50 anys, vaig començar a estudiar a la universitat de Barcelona, a l'edifici de la plaça Universitat. En aquella època eren ben pocs els estudiants universitaris fills de treballadors manuals. Jo, fill d'electricista, era un d'ells. La facultat de Filosofia i Lletres, on m'havia matriculat, era aleshores territori predominantment femení. De cada cinc estudiants, quatre eren dones. Al·lotes molt ben vestides, filles de famílies benestants o cultes -no sempre van units els dos adjectius- entraven i sortien de les aules o seien als bancs del nostre claustre, pati enjardinat igual que l'altre, el de Ciències, del qual constantment rebíem visites masculines. A causa, és clar, del gran nombre d'estudiants femenines que els visitants trobaven al nostre, i de l'escassesa, en aquella època, d'alumnat femení a la facultat de Ciències.
Ara em ve al cap un record dels meus primers dies a Barcelona, ciutat que em va enamorar i on, alguns anys després, amb els estudis ja enllestits, vaig quedar-me a viure i treballar. Dues companyes de curs, al pati de Lletres, quan van saber que era menorquí i em deia Saura, van preguntar-me si pertanyia a la noblesa ciutadellenca. Jo els vaig contestar que de noble no en tenia ni un pèl, que era cent per cent plebeu. Vaig informar a les meves companyes que les arrels saurianes, les de la meva família paterna, eren de longitud ben reduïda. No anaven més enllà del meu avi, que de criatura havia estat dipositat a la Casa de Misericòrdia de Maó i a qui les autoritats de l'hospici li havien adjudicat el llinatge de Saura, com li haurien pogut col·locar el de Taltavull o Sintes. Com podien veure, doncs, ni noble ni ciutadellenc: maonès i plebeu. Les meves interlocutores devien ser de 'casa bona', o almenys 'millor' que la meva, cosa, per altra banda, no gens difícil. No record com va seguir la conversa. Supòs que ràpidament devíem canviar de tema.
Per a una adequada situació en el temps i una millor comprensió dels paràgrafs anteriors, els diré, amables lectors, que fa cinquanta anys el moviment universitari contra la dictadura del general Franco no havia assolit encara les dimensions que adquiriria a finals dels anys seixantes i als setantes. El record que jo ara en tenc és el d'haver-me sentit decebut –adolescent ingenu com era- enmig d'una colla de jovenets indubtablement endreçats i polits, però en la seva major part conformistes o massa 'prudents' davant d'un règim polític emparentat ideològicament amb els desapareguts hitlerià i mussolinià, indigne de qualsevol mena de respecte. S'ha parlat posteriorment de la joventut rebel, contestatària, etc. dels anys seixantes. Tants joves eren així durant aquella dècada? Mira que bé. I vostès s'ho creuen, senyors lectors? No podria ser que haguéssim exagerat una mica? O una mica molt? Tanmateix, és ver que durant aquells anys el món –o bona part del món- es va anar obrint a unes formes de vida cada vegada més tolerants i menys opressives (creixent autonomia de la joventut, progrés del moviment feminista, de les reivindicacions dels col·lectius homosexuals, etc.) Tornem, però, a la universitat barcelonina de 1961. La memòria em diu que es notava a l'ambient una enorme i paralitzant por a la policia política del dictador i als seus torturadors. Els universitaris que aleshores protagonitzaven accions contra la dictadura del 'Caudillo' –manifestacions, difusió d'escrits contra la dictadura, pintades, etc.- no eren precisament multitud.