Benvolgut amic. N'Alèxia m'ha fet saber que discrepa del que li vaig escriure a vostè la setmana passada. No està enfadada pel que deia d'ella. El que li sap greu és que jo pensi el que pens, i em retreu, per enèsima vegada, el to pessimista que traspuen els meus escrits. Per apuntalar el seu retret m'envia un article d'un important columnista d'un diari madrileny, però la seva lectura em produeix l'efecte contrari al que cercava la meva amiga: em referma en la malfiança davant dos tipus d'optimisme: un, ingenu i pueril, que confon els bons desitjos amb les solucions practicables, i un altre, l'optimisme interessat, que no és més que la màscara d'una actitud egocèntrica.
Segons l'articulista, no hi ha cap gran home —polític, científic, artista— que hagi estat un pessimista recalcitrant. Diu que tots els genis que han obert camins a la intel·ligència han estat individus optimistes, i proposa que en la situació actual de crisi no posem l'accent en les coses que no van bé, sinó que preferim les opinions positives que ens alegrin la vida.
Arrib a la conclusió que els autors més celebrats i prestigiosos no són immunes al perill d'escriure autèntiques bajanades. La primera part de l'argumentació és senzillament falsa: què són Martí Luter, Hobbes, Montaigne, Schopenhauer, Unamuno, sinó grans pessimistes als qual devem algunes de les contribucions més excel·lents de la cultura occidental? I sense anar més lluny: vostè mateix! Arriba a dir que tota la literatura que ha persistit i durat és la conservadora, que, en definitiva, és la pessimista. Enric Vila, al seu llibre "El nostre heroi Josep Pla", que no em cansaré de lloar, diu que vostè va fer del dolor el combustible de la intel·ligència. El Quadern gris, La vida amarga, les Notes disperses o fins i tot Les hores, ens revelen el procés vital d'un escriptor que a còpia de desenganys va convertir la mirada escèptica i pessimista en la veritat personal de la seva literatura, en el lloc íntim des d'on neix una prosa autèntica, única.
Fora de l'àmbit literari, que és un món paral·lel a la realitat i té les seves pròpies regles, m'atrevesc a afirmar que un gran polític com Winston Churchill, que justament es tenia a si mateix per un tipus optimista («no em sembla gaire útil ser una altra cosa», deia), en realitat era un pessimista intel·ligent que, afortunadament per als anglesos i per a tot el món, no es va creure mai els optimistes ingenus que recomanaven una entesa cordial amb Hitler com el millor camí per aplacar la bèstia i evitar mals majors. El sensacional escriptor Joseph Roth es va esgargamellar contra aquesta credulitat que es va acabar demostrant errònia i perjudicial. Si els foscos presagis de Chruchill s'haguessin escoltat abans i s'hagués evitat la contemporització amb el monstre, la guerra, tanmateix inevitable, potser hauria tingut un altre caire.
De la mateixa manera, potser hauríem fet bo d'atendre les veus crítiques dels qui en els anys encara recents d'expansió econòmica apuntaven els perills d'un creixement esbojarrat. Però aquestes veus precisament foren titllades de pessimistes. Amb vent de popa i navegant a tot drap, una minoria de bons pessimistes que no s'havien cregut el conte del corn de l'abundància, van descriure els riscos de la bimbolla immobiliària i la vacuïtat d'una economia sustentada en l'especulació financera. Allà on uns hi veien l'èxit final del capitalisme i la fi de la història, una minoria crítica hi veia un nou Titànic a punt de repetir la tragèdia. Però com diu l'articulista que li agrada a n'Alèxia, la majoria van preferir escoltar les opinions positives que ens alegraven la vida. I així ens ha anat.
En una època de dificultats com la d'ara, un cert grau de pessimisme ben entès no es diferencia gaire de la lucidesa, del seny crític, del sentit de realitat. És equidistant de l'optimisme somiatruites i del derrotisme suïcida. Quan vénen mal dades, la capacitat de discernir el costat fosc de les coses que brillen i de preveure que tot pot empitjorar, és com una vacuna, i és la primera condició de possibilitat per a l'èxit: cal canviar de direcció abans no sigui massa tard. Darrere la retòrica de certs optimistes, l'únic que hi sé veure és oportunisme, afirmació interessada del campi qui pugui, justificació o coartada dels espavilats que, veient-se amb possibilitats de sortir —ells— de la crisi, no s'empatxen gaire dels qui acabaran tirats a la cuneta. Aquest optimisme, francament, no m'interessa.
En realitat, em fa oi.
Fins la setmana que ve si Déu vol.