advocat i assessor jurídic de la Federació Espanyola de Residències i Serveis d'Atenció a Persones Grans – Sector Solidari. Col·labora ocasionalment amb articles a "Lares", revista d'aquesta Federació, en ocasions per informar d'aspectes legals relacionats amb la jubilació i la vellesa, i en altres, com en aquesta ocasió, per reflexionar sobre aquesta realitat des d'una perspectiva més personal, amb un marcat accent en la dimensió ètica del tracte que la nostra societat dispensa a la gent gran.
La primera cosa que se m'ocorre quan pens en el col·lectiu de les persones grans és que és un col·lectiu molt nombrós. Sembla que mai, en tota la història de la humanitat, el seu pes proporcional havia estat tan considerable. Doncs bé, cal plantejar-se aleshores si aquest col·lectiu ha crescut massa. És a dir, sobren persones grans? Pel que sents en alguns llocs, podria semblar que sí...
Últimament he assistit a diverses conferències i col·loquis sobre temes de pensions, prestacions socials i demografia. Aterrador. Segur que tots vosaltres heu sentit parlar de l'«envelliment de la població». Agafem l'informe de l'ONU sobre aquest tema, referit a l'any 2009. Se'ns diu que aquest envelliment no té precedents, que és general, que és profund i, per més inri, que és permanent. Més encara, també ens avisa que, en l'àmbit econòmic, l'envelliment de la població tindrà un impacte molt negatiu en el creixement, l'estalvi, la inversió, el consum, els mercats de treball, les pensions i els imposts. Quasi res.
Els experts ens representen la demografia amb les anomenades piràmides de població, i ens diuen que existeixen piràmides progressives, que són les "normals", amb base ampla i el cim petit, i les regressives, amb una base més estreta que el centre i una cima relativament ampla. Aquestes, les regressives, en realitat, més que una piràmide semblen un bulb, ja que a la base hi ha menys població que en els trams intermedis, mentre que al cim hi ha un nombre important d'efectius.
Són les típiques dels països desenvolupats, tots els països més rics i pròspers del planeta, on la natalitat ha disminuït ràpidament i, en canvi, l'esperança de vida és cada cop més gran.
Enfront d'això, les piràmides de població més perfectes i guapes, les piràmides "de tota la vida", que són com les egípcies o asteques que coneixem dels llibres o de les pel·lícules, són les que es donen als països subdesenvolupats. Els experts insisteixen que ens encaminam cap a l'ocàs de la nostra civilització, que si no corregim les nostres piràmides de població perquè s'assemblin tant com sigui possible a les dels països subdesenvolupats, la nostra cultura, el nostre benestar, tot s'acabarà. En definitiva, sembla que ens falten joves i ens sobren persones grans. Sembla que tot ens aniria millor si no hi hagués tants de vells.
El problema, em sembla, és que ningú no qüestiona aquests experts, tant si són de l'ONU com de tal o qual universitat, quan denuncien l'envelliment de la població i el qualifiquen de desgràcia. Curiosament, aquests mateixos experts són els que rarament anticipen una crisi econòmica, com no han sabut anticipar l'actual, ni troben solucions quan ja duim diversos anys dins ella.
Però jo em deman: no podria ser que, tal vegada, el nombre de persones grans que hi ha és el que hi ha d'haver, com adaptació natural al moment social i tecnològic? De fet, quan veim les xifres d'atur juvenil, em sembla difícil comprendre que, si hi hagués encara més joves les coses ens podrien anar millor. A més, de moment no hi ha cap nació potent que no estigui envellida, i pot ser que això no sigui un "malgrat", sinó un "per això". Molts moments d'esplendor del creixement econòmic s'han produït per societats molt envellides. Per exemple, la Wirtschaftwunder, la ràpida reconstrucció i el desenvolupament de les economies d'Alemanya Occidental i Àustria després de la Segona Guerra Mundial, sobretot entre 1948 i 1958, fou assolida per una societat a on la població jove s'havia reduït dramàticament.
També és veritat que l'envelliment de la població implica que tal vegada s'hagin de realitzar uns determinats ajustaments, com el retard en l'edat de jubilació de la generalitat de treballadors, o que s'hagin de recalcular algunes prestacions, així com que es faci necessari canviar l'estructura de la despesa pública. Però d'ajustaments, per tal que una societat funcioni, se n'han de realitzar sempre, i no tan sols pel motiu que ens ocupa.
Em deman per què la representació gràfica de la població d'un país s'ha de semblar a una piràmide egípcia o asteca, i, en cas contrari, s'ha de considerar "regressiva". Per tot això, m'atrevesc a plantejar que no hi ha massa gent gran, sinó que hi ha els que hi ha d'haver, ni un de més, ni un de menys. I així està molt bé.
(Agraïm a la revista Lares la gentilesa d'autoritzar-nos a reproduir un extracte d'aquest article, originalment publicat al núm. 38, juny 2011).