Com qui no vol la cosa, des de diferents sectors del que pietosament podríem anomenar "antiautonomisme", s'han deixat caure insinuacions sobre el futur dels consells insulars. Fins i tot hi ha qui ha deixat caure que podria ser que, en un futur no gaire llunyà, els consells insulars fossin inviables. (També, en un altre nivell, s'han apuntat dubtes seriosos –i un servidor mateix s'hi ha afegit- sobre la viabilitat de l'estat autonòmic). No hi hauria millor manera de demostrar la inviabilitat dels consells insulars, d'altra banda, que escanyant-los econòmicament, com ja està fent el Govern de les Illes Balears (delegant l'escanyada que el propi govern balear sofreix per part del govern de l'Estat, on l'antiautonomisme també va cobrant força). L'esquema funciona d'una manera senzilla: el govern espanyol va llimant competències de les comunitats autònomes i les va escanyant econòmicament i alhora el govern de les illes Balears fa mans i mànegues per anar llimant poder als consells insulars i, correlativament, també escanyant-los a nivell pressupostari. Es tracta, al cap i a la fi, de demostrar que ni els consells insulars (ni, al cap de la corda, el govern de les Illes Balears) són útils ni fan cap falta en una situació de crisi econòmica profunda com la que estam patint actualment.
Evidentment, el fet de qüestionar el futur dels consells insulars xoca frontalment amb l'esperit de la lletra del nou Estatut d'autonomia de les Illes Balears, el qual, precisament, preveu dotar de més competències i de més pressupost els consells insulars amb la finalitat d'aconseguir un model d'autonomia que estigui d'acord amb la pluriinsularitat. Amb aquest model es maten dos pardals d'un tret: d'una banda, es produeix un acord entre realitat geogràfica i projecte polític i, de l'altra, s'atén al principi de subsidiarietat, que afirma que allò que pot ser governat per una institució més pròxima no ho ha de ser per una de més llunyana.
Malgrat aquesta disposició favorable, el nou Estatut d'autonomia no arregla una qüestió pendent de molta més volada: el deficient finançament de la comunitat autònoma de les Illes Balears. Sense una millora significativa del finançament –que, des del meu punt de vista, hauria de passar per aconseguir un concert econòmic per a les nostres illes semblant al que tenen el País Basc o Navarra- difícilment es pot dotar de contingut real l'autonomia política de les Illes Balears.
Moure's en sentit contrari al que marca l'Estatut pot suposar una via, entre d'altres coses, per desvirtuar el concepte d'autonomia. Se suposa que les Illes Balears han de gaudir d'autonomia en relació als òrgans centrals de l'Estat espanyol, i que cadascuna de les illes ha de gaudir d'uns índexs acceptables d'autogovern, atenent, com hem apuntat més amunt, al principi de subsidiarietat. Que arreu s'accepta que és el que millor funciona a l'hora de gestionar la cosa pública.
No dubt que hi ha sectors involucionistes que voldrien fer marxa enrera tant en l'autonomia com en l'autogovern de cadascuna de les illes. Per primera vegada des de l'inici de la transició, ocorre que aquests sectors antiautonomistes, en bona part, estan gestionant l'autonomia. I, per tant, s'està obrint una via d'aigua molt perillosa, que podria conduir al desmantellament del poc poder propi aconseguit pel conjunt de les Illes Balears i per cadascuna de les illes. Són els mateixos que volen liquidar la llengua catalana, que volen reduir a mer folklore la cultura pròpia, que volen que les illes tenguin una posició política del tot perifèrica i que siguin gestionades com una colònia de Madrid. Però vull pensar que, també dins el PP, hi ha sectors regionalistes, que creuen en l'estat plural, que són partidaris de l'autonomia, que tenen un mínim d'esperit mallorquinista, menorquinista, eivissenquista, i que senten un mínim d'identificació i estima per la llengua i la cultura pròpies del nostre país. Fa uns mesos m'hauria atrevit a pensar, fins i tot, que aquests sectors constitueixen una majoria dins el Partit Popular. Però, veient com els antiautonomistes més viscerals campen a l'ample per dins les institucions de les Balears, ara mateix tenc tendència a dubtar-ho.
Des d'Eivissa, des de Menorca, des de Formentera i fins i tot des de Mallorca, el millor que podem fer per mantenir uns mínims d'autogovern i d'autonomia és treballar aferrissadament per un finançament digne de cadascun dels consells insulars, per tal de dotar-los de contingut polític i de fornir-los els estàndards necessaris d'autonomia. Al cap i a la fi, es tracta de comptar amb instruments per servir millor els ciutadans i per buscar receptes que ajudin a sortir de la difícil situació en què fa temps que ens trobam.
Si han de buidar res, que comencin per buidar l'Estat, per suprimir els òrgans sense competències i per deixar d'engreixar les institucions més ineficients.