Aquests dies, l'Església i els seus privilegis tornen estar en boca d'alguns dirigents polítics prou coneguts. No és que em sorprengui, certament. Res de nou. La preocupació d'alguns referent a la netedat pública i privada de l'Església en tots els seus ordres, em fa intuir la importància que li donen i la responsabilitat que tenim els qui ens sentim i som membres d'ella. Per la meva part, llegint un munt d'opinions diverses sobre aquest tema i observant xifres que uns i altres hem pogut tenir a les mans, em faig una composició de lloc, i adopt criteris, judicis, opcions.
L'única cosa que em suggereix aquesta nova mesura que, segons ens diuen els qui l'emprenen, no va en contra de ningú, és la de donar-los les gràcies perquè ens motiven a revisar de nou la nostra presència enmig d'una societat que avui pateix, segons criteri majoritari, una crisi econòmica a causa d'una crisi de valors. Crisi que, d'entre d'altres, tampoc els grups polítics i les persones que els formem directament, queden exempts de responsabilitat.
En el blanc d'aquesta nova i repetitiva campanya, Església i el seus privilegis, dia 28 passat, dilluns, els qui celebràvem l'Eucaristia ens trobàvem amb un text contundent de Jesús que acull l'evangelista Marc (10,17-27): "Per als qui són rics, que n'és de difícil entrar en el Regne de Déu". L'evangelista remarca la tristesa del jove perquè no vol respondre amb generositat al que li demana Jesús: "Dóna el que tens als pobres".
Totes les advertències que ens arribin perquè l'Església s'aboqui amb cor i ànima al servei dels més desafavorits, les hem d'escoltar venguin d'on venguin, i tenguin, des de la seva part, els interessos que tenguin. En el cas que em motiva aquest article, no seré jo el qui jutgi les seves intencions. Les nostres obres, el que diem i fem, donen peu al judici que la societat en general ens va fent dia rere dia.
Cert. L'Església ha de pagar l'IBI, com ja el paga, d'aquells locals d'on en treu un benefici econòmic. No fer-ho, seria totalment injust i més encara en època de crisi. L'Església, per la seva part, té el mateix règim d'exempcions fiscals que qualsevol altra fundació o associació que té finalitat d'interès general. Circumstància aquesta que no haurien de callar els qui, gaudint dels mateixos privilegis, sols treuen a llum el dels altres.
Per la nostra part, avui i sempre, els pobres han de merèixer la nostra atenció. En aquest compromís hi ha en joc la credibilitat de la nostra fe en un Déu que, en Jesucrist, ha proclamat: "Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos, els perseguits per defensar els pobres, ..." I, a més, "Ai d'aquells que maltracten els qui han empetitit primer".
He observat amb atenció el comunicat que ens fa el grup dels responsables de Caritas Menorca: "L'assemblea de Caritas Diocesana de Menorca constata la "situació de precarietat" de la societat menorquina quan comprova que els grups d'atenció de les parròquies no poden atendre el volum de demanda d'ajuda social que registra l'Illa".
D'acord totalment. L'Església s'ha d'abocar als pobres des de les seves parròquies, moviments, associacions... Ens ho diu l'evangeli explícitament. I l'evangeli, com no pot ser d'altra manera, ho diu també als cristians que formen part o estalonen els diversos sindicats i els partits polítics amb les seves fundacions.
Tots els cristians, sense exclusió, a dins i a fora dels locals de l'Església, hem de dur a terme una immensa funció social i una formació de la consciència social. No fer-ho i obeir interessos personals, de grup o d'altres; no fer-ho i dir o permetre que es diguin mitges veritats confonent a la gent senzilla o desinformada, és perdre integritat moral.