Qui millor que un menorquí, a més nascut a la Mola, per desfer els nombrosos tòpics d'aquesta fortalesa militar dedicada a la Reina Isabel II i, per extensió, de l'illa més oriental d'Espanya. El doctor en Dret, escriptor, crític literari, director de teatre i corresponsal de guerra Alfredo Marquerie (Maó, 1907-Madrid, 1974) va escriure fa cinquanta anys que, en el subconscient de molts espanyols que havien fet el servei militar a l'Illa, Maó era "una palabra e imagen asociada a sensación de tremendo castigo: una penitenciaría sobre una roca. Y nada más". Marquerie va intentar desfer, amb coneixement de causa, aquesta imatge distorsionada, assegurant que "en La Mola es donde se da la mejor manzanilla del mundo, que los menorquines con su dulce habla lemosina, tan maleable y dúctil para el verso musical llaman "camamila". L'escriptor assegurava que l'Illa no era només un conjunt d'ullastres corbats pel vent, sinó una terra sembrada de paret seca, de cases de camp i de poblacions hereves d'antigues cultures. Marquerie assenyalava que, més enllà de la importància estratègica del port de Maó, a l'Illa també hi havia la indústria del calçat, el comerç i, en aquells anys, la febre de la construcció per mor de l'onada del turisme. I conclou amb que "yo me alegro porque así se desvanecerá la torpe leyenda que pesaba sobre estos parajes casi paradisíacos, y porque, sin duda, servirá para aumentar su riqueza y, acaso, su bienestar (...)".