Binifadet és un indret magnífic de Menorca a tocar de Sant Lluís, que fa gairebé deu anys es va adequar per a la seva explotació agrícola. Així doncs, al voltant de 3 hectàrees es van omplir de vinyes i van imposar al sòl aquella geografia humanitzada i eficient que tan agradava a Josep Pla. Lloc idoni per assentar una casa de viure, com històricament han considerat els hortolans de l'Europa meridional. La unitat casa–instal.lacions agrícoles–terres de conreu, constitueix un ordre culturalment acceptat a tota la Mediterrània i és determinant en bona part de la seva identitat paisatgística. En aquest sistema és important el respecte a les relacions d'escala i la idoneïtat de l'arquitectura domèstica. Ras i curt; correspon a cada casa un mínim de terres de conreu, per tal de respectar l'equilibri que l'eficiència agrària i el caràcter paisatgístic imposen. En conseqüència, i d'acord amb aquestes condicions, als camps de Binifadet també s'hi va fer una casa ben aferrada al sòl. Cal dir que aquest edifici es va poder alçar perquè l'Administració local va atorgar la necessària autorització. Vet aquí que a aquest permís se li va superposar en el temps un canvi de regles pel que fa a l'ordenació anterior del territori que va trencar i desautoritzar la vella unitat casa-explotació agrària, amb justificacions defensives i, sobretot, ideològiques. En aquest moment d'incertesa, el propietari-promotor d'aquella casa i vinyes es va trobar de sobte atrapat en una xarxa espessa d'interessos i conflictes polítics que van desembocar en una espiral d'animositats i ressentiments disfressats d'interès general. Tot plegat es va deixar en mans de la justícia, que atrapada per la rigidesa formal del Pla Territorial, ha dictaminat l'enderroc definitiu de l'esplèndida arquitectura.
Penso que a Binifadet s'ha agafat el rave per les fulles, exagerant la gravetat de la transgressió, per raons d'oportunitat i conveniència política. Més enllà de la resistència al precepte nou (Pla Territorial), el dany objectiu que aquest casal fa en el territori i al nucli de Sant Lluís, és imperceptible, per no dir inexistent. La faramalla política inicial ha engreixat l'afer fins esdevenir un jeroglífic irresoluble en perjudici dramàtic pel particular i, a la llarga, per l'interès col.lectiu que haurà de desembutxacar diners públics per rescabalar el cost de l'edifici que el seu dia va autoritzar.
Dit això, els millors arguments els aporta sempre la realitat material. En conseqüència, convido tothom a visitar la casa i annexes de Binifadet, per tal de comprovar si en aquest cas la balança de la justícia ha equilibrat culpa i penitència. Costa creure que la inexacte aplicació de la regla imposi inevitablement la demolició de la casa davant la mirada perplexa del promotor-arquitecte amb la llicència inútil a les mans.
Per què aquest acarnissament desmesurat per part d'aquells que insten la demolició, rebutjant fins i tot el seu possible interès general?
No se'm confongui. S'ha de seguir la regla i tota regla ha d'estar conforme al bé comú. Però, i si la regla està mal reglada? Per altra banda, tan segurs estem que la vella unitat casa-explotació agrària mai més serà tolerada a l'Illa?
Tres dècades de pràctica professional en l'ordenació urbana i territorial m'han ensenyat quanta saviesa hi ha en el pensament de Joseph Jouvert: "les regles han de ser dretes com un fil i no com una barra de ferro. El cordill indica la línia, fins i tot quan es flecteix i la inflexió no la falseja".
La rigidesa formal d'una regla, possiblement efímera, i la duresa draconiana d'alguns, duran a la destrossa aquest estiu si no s'hi posa remei.