Amb la desaparició del miracle econòmic, amb el caramull d'escàndols que ens han regalat les nostres autoritats i la peculiar gestió que s'ha fet de les vaques magres, Espanya no està precisament ben vista arreu del món.
Per açò, el Govern central ha creat l'Alt Comissionat per a la Marca "España", amb la funció de millorar la imatge del país. Aquest organisme ha de treballar per promocionar els signes que són apreciats, de manera que siguem capaços de guanyar mercats exteriors. Atenuar el descrèdit de proporcions oceàniques que ens envolta i incrementar la tènue lluentor que projectem com a "Made in Spain" és un dels factors que pot fer de pedaç calent a la nostra economia. És a dir, que un producte flac o mal acabat o una autoritat mediocre, fan mala propaganda i haurien de ser descartats per representar Espanya.
Si diem Alemanya, les primeres idees que se'ns ocorren, són propícies en l'angle econòmic: precisió, qualitat en la fabricació, serietat, bona gestió. I si diem EEUU, un dels pensaments que ens passa pel cap es probable que faci referència a poder econòmic i potencial militar. Emperò no és així en tot cas, sembla ser que la percepció que es té d'un país és a vegades tèrbola i pot focalitzar només un angle, ja sigui el cultural, esportiu o gastronòmic. És evident que cal afavorir el perfil que es consideri més profitós i aquí és on no és fàcil posar-se d'acord en quin ha de ser.
Per exemple, en la passada Eurocopa hem rebut abundant informació des de l'hotel de la Selecció. En la porta principal es podien contemplar les enormes siluetes de dos toros. Als carrers de Polònia i Ucraïna eren nombrosos els aficionats disfressats de torero. Un futbolista va celebrar la victòria amb un capot torejant de manera imaginària davant milions de televidents.
Aquests detalls permeten fer-se la idea de que molts països continuen veient el segell Espanya, fermat als remots estereotips tan arrelats del "tipycal Spanish". Hi ha comunitats que açò els encanta (em sembla molt bé) i volen seguir lligats a velles estampes. Així Murcia, Madrid i Castilla la Mancha han declarat els toros bé cultural i l'Ajuntament de Valladolid dedica 180.000 euros, la meitat del pressupost de cultura, a la seva promoció.
Més enllà de la vesant folklòrica que no s'ha de perdre, hi ha qui pensa, -fent ús de la seva llibertat- que de portes a fora cal exhibir un producte més innovador, projectar una aparença basada en actius vigents i productius, a més de l'etiqueta Espanya, destacant elements que consideren més positius per incrementar la seva economia.
Així, Canaries va declarar-se no taurina. Segurament prefereixen destacar la bonança climatològica, un entorn natural verge, la tranquil·litat o senzillament el que vulguin. Els catalans també van eliminar els actes taurins. Deuen escollir ser coneguts pel seu cava, per Barcelona ciutat oberta, per Gaudí o una idea de modernitat, no per fer del turment i sacrifici de braus un espectacle.
A part de la polèmica entre defensors dels animals i els partidaris dels cerimonials i suplicis taurins, va aparèixer el debat per part dels que voldrien només un lloc comú per a totes les espanyes, considerant la prohibició taurina un atac i una ofensa a la sobirania nacional. Es van organitzar viatges i excursions, centenars d'autocars cap a la ciutat comtal per omplir La Monumental. No va faltar de res: un cartell extraordinari, sortides per la porta gran, orelles tallades, manifestacions al carrer, discussions, enfrontaments crits i escàndol.
Elevat l'assumpte a qüestió política vaig pensar, que tot era culpa dels separatistes i que la totalitat dels mals que rodegen la "fiesta", provenien dels bel·ligerants exteriors. Ara i amb el pas del temps resulta que els grans enemics de la festa nacional son a dins de ella mateixa. Vegem:
Aquest mesos passats s'han celebrat les dues fires de braus mes importants del país: Abril a Sevilla i San Isidro a Madrid i actualment la de San Fermín a Pamplona. M'agrada llegir i escoltar els crítics taurins. Amb títols com La Lidia, el Albero, Clarin, les seves cròniques són tot un gènere literari, evidencien estimar la cultura del toreig i posen en evidència la contrarietat que els desassossega, per un art que veuen en decaïment almenys tal com ells el varen viure.
Alguns dels titulars pel seu to funest són ja indicadors: "Insulso y anodino maratón de corridas". "Tristísima desolación". "Tribulaciones de un crítico desencantado". "Doce festejos se han celebrado y aún no ha salido un toro bravo". "¡Se buscan toreros! ¡Fuera todos!" "Se regalan orejas" "Llanto por una aficion perdida". "El grito del Aburrimiento" "Qué dolor de toreros!".
En aquest recull de comentaris conten la seva veritat, el que veuen ho colen amb el seu sedàs i ho fan amb totes les parts implicades. Comencem pels braus: "El animal que abrió plaza era una birria, un poquito menos muerto en vida estaba todo el lote. En el 12º festejo, salieron hasta ocho toros moribundos, en su mayoría, mal presentados, todos –algunos producían vergüenza- muy nobles, eso sí, pero sin la casta necesaria para contribuir al éxito del espectáculo".
"El toro bravo es una especie en extinción, la manipulación genética ha conseguido un animal de comportamiento enfermizo, blando de remos, carente de bravura y casta, de acaramelado temperamento, una caricatura que produce desazón, fastidio, lástima, aburrimiento y decepción".
"Han predominado los anovillados, los inválidos, los mansos y los descastados, algunos han desarrollado una nobleza cercana a la beatificación, una docilidad perruna"."Parecen criados para colaborar con el torero, no tuvieron fuelle y se agotaron con rapidez. Estaban ayunos de fortaleza y casta, inválidos y tullidos".
"11º festejo... el primero era un toro cadavérico que el presidente mantuvo en el albero contra el sentido común. El segundo fue devuelto por invalidez manifiesta y los cuatro restantes dieron sobradas muestras de estar lisiados, tullidos y noqueados. Los picadores ni se mancharon y el tercio final fue toda una lección de cuidados intensivos para que los animalitos no fenecieran antes de tiempo. No es lógico que un animal poderoso y bien alimentado ofrezca un desolador semblante mortecino tras su primer paseo por el albero".
Si els comentaris referits als bous són concloents, els judicis sobre els matadors són terminants: "Nadie puede preguntar su opinión a los toros, pero la impresión es que no encontraron toreros poderosos que sortearan sus problemas y aprovecharan sus cualidades. El toro suele ser así, exige capotes y muletas henchidos de conocimiento, de ciencia, de poder y personalidad".
"Tarde feliz para quien considere que esta es una fiesta para toreros vulgares, ventajistas y comodones". "Qué mal estuvieron los matadores, qué vulgares, qué infumables pegapases...". "Muleteó siempre despegado, al hilo del pitón sin mando alguno y con incomprensible celeridad. No dio ni un pase meritorio y eso que la faena fue larga y soporífera".
" Sevilla conoció a un joven que por sus andares se parece más a un bailarín que a un torero. Brindó el toro a la concurrencia, no sabe que las birrias miserables no se dedican. Le dio muchos pases insulsos, siempre encorvado y no supo que aquel espectáculo vergonzoso era indigno de esta fiesta".
"Ofrece la imagen misma de la derrota tiene unas prisas incomprensibles para acabar las tandas y parece que le pesa el traje de torear. Ofreció un toreo sin fondo ni forma, mal colocado, muy despegado abusando del pico, así imposible. Despegado, precavido, destemplado ¡y le pidieron la oreja!
Pamplona 4ª corrida: "Si fueran toreros como Dios manda habrían devuelto las orejas que solicitó un publico festivo, ruidoso, ausente y ajeno a lo que ocurre en el ruedo, las concedió un pintoresco presidente sin aparente conocimiento y menos criterio y que ellos no merecieron".
Part de la seva feina és ser visionaris escriuen el que veuen venir, expressant el dolor que provoca el veure la situació que precedeix a un món en declivi:
"No es raro que los aficionados sobrios, exigentes y generosos hayan desaparecido. La actitud del público que acude a la Maestranza es vergonzosa. No es que desconozca las normas mínimas sin las cuales esta fiesta carece de sentido, sino que comete la ordinariez de aplaudir todas las herejías de toros y toreros.
"Qué petardeo, qué vergüenza, qué desolación qué pena de fiesta, entre todos la están matando y ella sola morirá más pronto que tarde y mientras se produce el óbito, el público aplaude al torero descendido a categoría de ordinariez, la autoridad Presidente le inflinge una estocada mortal con su pasividad y los taurinos tratan de hacer caja...".
"Por primera vez sobran abonos. Algo serio está pasando que provoca el abandono de clientes de toda la vida. La fiesta pudiera estar en la antesala de la ruina. La desidia que sufre la taquilla, es no solo porque muchos aficionados forman parte de las clases pasivas...".
Tot el món apassionat de la tauromàquia voldria tornar a veure "lo visto y dejado atrás: Ojalá esta tarde salga un toro deslumbrante y se encuentre en su camino con un torero eterno, que provoque la emoción del espectador".
L'estat de caiguda en què es troba la "fiesta nacional" es la metàfora i una al·legoria del que és l'Espanya actual, l'espectacle més seu, el més representatiu s'esfondra, emperò volen que continuï emblemàtic per sempre i així està el país, sense toros amb envestida que empenyin, sense indústria de fabricació, amb una economia fluixa i vulnerable. Ni toreros: amb els actuals governants, sense motor econòmic, imposant altius i arrogants el seu projecte ideològic-polític amb les essències de sempre, encallats en una visió central, amb el seu castellà com a mèrit i requisit. Ni tampoc afició: els desconcertats ciutadans, que els paguem perquè resolguin els problemes, voldríem una societat moderna, que abandoni caducats populismes, amb una joventut formada com mai i que vol fer feina. I la culpa com feien els taurins de Barcelona, la culpa per als altres, quan el problema és a dins.
Ho deia Ortega fa anys: "Frente a los que acusan a Europa de todos nuestros males, hoy como ayer, España es el problema, Europa la solución".