No sé què haurem d'arribar a fer, amb aquesta calor", em diu la vesina mentre es venta els davalls asseguda davant la porta de ca seva. "Jo tampoc, no ho sé", li responc i no m'atrevesc a donar-li la meva recepta secreta: pensar poc. Perquè és perillós pensar massa quan pugen les temperatures. Podem dir disbarats encara més grossos que els habituals. O fer-los, que encara és pitjor.
Potser va ser en un dia de calor com aquests que vivim enguany quan es van gestar els negocis urbanístics de l'anterior govern del PP de Ciutadella. Els despatxos foscos de la Sala semblaven tota una garantia perquè la cosa anàs bé. I es veu que hi va anar una bona estona. Però qualque cosa va fallar (segur que per culpa de la calor!), perquè allò que tothom ja sabia, ara sembla que també ho saben els fiscals. I fins i tot els "cumpanyerus" de partit, que ja té mèrit!
Però tampoc no exagerem, perquè no tots ho tenen tan clar. Don José Ramón Bauzá Díaz, per exemple, nascut a Madrid el 16 de novembre de 1970 i ara president de les Illes Balears. Ell no en ralla gaire dels antics "cumpanyerus" corruptes ni dels doblers que no han tornat, però sí que té molt clar que esteim envoltats de males persones que s'apunten al subsidi d'atur i que no volen que els cridin per fer feina. O açò és el que diu.
Llàstima que a l'Espanya bipolar en què mos van incrustar els anglesos el 1802 (pobra Menorca!), quan el govern fa els disbarats més grossos, l'oposició jeu recuperant-se de les seves ferides... o embrancada en debats generacionals que la solen menar aumon. I així anam, de misèria en misèria i plorant perquè Europa ja se n'ha fartat de fer-nos l'almoina.
Jo, que no hi entenc gaire de lleis, sempre he tingut el dubte de si en aquest país els lladres han de tornar allò que han robat. Bono, els lladres pobres ja sé que sí. Però i els altres? Vull dir els que se n'aprofiten de la banca, de l'urbanisme o de la política. Potser es recuperarien tants de doblers que acabaríem fent un préstec a la senyora Merkel perquè pugui continuar amb la seva política. I el senyor Rajoy fins i tot podria complir totes les promeses falses que va fer perquè el votassin.
Però sembla que la cosa no va per aquí i que haurem de continuar contemplant l'espectacle de la presidenta alemanya reclamant deutes i del president espanyol suant la gota per més aire condicionat que gasti o encara que es venti els davalls com la meva vesina. I encara sort que aquest senyor té uns grans col·laboradors. I estic pensant en el senyor Beteta, secretari d'estat d'Administracions Públiques, que em va emocionar amb la seva intervenció al Fòrum de l'Illa del Rei.
I ho dic amb tot el respecte per als altres ponents, que sí que eren gent de fiar, fins i tot posats en la situació límit d'haver de fer professió de bilingüe, que és açò que s'han inventat perquè noltros –no els altres– haguem de canviar de llengo cada vegada que mos ho manen. Tan difícil seria tenir un servei de traducció simultània, al Fòrum? Hi podrien posar la veu els actuals governants de les illes, que d'açò d'anar baratant de llengo en saben més que les persones.
El senyor Beteta, va ser durant quatre anys el "kefe" de la hisenda del govern autònom de Madrid. Però –naturalment– no va tenir cap responsabilitat amb les trampes del dèficit d'aquella comunitat, perquè el van baratar de càrrec uns mesos abans que es descobrissin. I així, al Fòrum mos va poder donar lliçons de serietat i de bona gestió. I és que ell ho té molt clar, la culpa de tot la tenen els ajuntaments i les comunitats autònomes. Un bon govern central és el que hem de menester, que enviï els seus recaptadors d'impostos per les "províncies" i que subvencioni els balls folklòrics regionals i els toros.
Sort que el senyor Beteta no va qüestionar l'oliaigo amb tomàtics i tot em fa pensar que en podrem continuar menjant sense haver d'enviar el pressupost previ al seu ministeri. Jo estava ben retgirat, perquè a la vista que l'únic qui té seny en aquest país és el seu govern –de solvència contrastada–, podíem acabar tots menjant callos a la madrilenya. I coincidiran amb jo que les figues de coll de dama són més gustoses amb oliaigo. I enguany encara més, que com que no plou, no s'espatarren tan a deveres.
Però la cultura gastronòmica és una cosa menuda comparada amb la cultura de la rotonda, que a Menorca –i ja era hora– està fent tanta fortuna. Ja s'ha fet bé d'apagar les febrades de la Menorca monumental i de les excavacions arqueològiques i de totes aquestes coses estúpides que no interessen al turista de camp de golf. S'ha d'estalviar perquè en Beteta triomfi una vegada més!
El meu comentari ve d'aquesta idea brillant d'il·luminar la taula de Binissafullet Nou. Coincidiran amb jo que és la taula més flaca de totes les que tenim, però també és ver que és l'única que es veu des d'una carretera. I la responsable de la cosa cultural deu haver pensat: "Aquesta és la meva! Volen cultura, idò aquí la tenen, i ben il·luminada!". Però posats a fer coses sense contingut, amb tota la modèstia, jo donaria un pas més endavant.
I és que, per una mòdica quantitat econòmica, que podrien sufragar les grans cadenes comercials que s'ha permès que venguin a matar el petit comerç insular, encara podríem fer més cultura. Cultura d'aquesta que agrada a la consellera de la cosa, vull dir. Podrien traslladar totes les taules a les rotondes de carretera més transitades i clavar-les allà enmig. Ben il·luminades de nit, naturalment. I encara es podria fer un negociet, cobrant deu cèntims a cada cotxo que hi passa, a l'estil del futur monstreascensor de Maó.
Eh que faria polit?